És així de seductor: la majoria, per no dir tots els espectadors, surten de l’espectacle «La mort i la primavera» de La Veronal dient en veu baixa o pensant en silenci que no han entès res. És el millor elogi que se li pot fer a un espectacle inclassificable perquè «La mort i la primavera» que l’escriptora Mercè Rodoreda va deixar com a testament és, en la seva versió literària, un devessall de llengua, de somnis, de prosa poètica i de llibertinatge absolut de la literatura que va fer que l’autora la tingués més de vint anys en reserva i que no veiés la llum en vida seva sinó tres anys després, el 1986, i encara de la mà de l’editora Núria Folch i Pi, parella i vídua de Joan Sales, editor i impulsor del reconeixement de Mercè Rodoreda.

La companyia La Veronal del coreògraf —jo diria més aviat del creador multidisciplinar— Marcos Morau, nom artístic del valencià Marcos Mora Ureña (Ontinyent, Vall d’Albaida, País Valencià, 1982) ha fet una cosa semblant a Rodoreda: a partir de la impressió de la lectura de «La mort i la primavera» i de les imatges que la literatura ofereix sense res a canvi als lectors ha confingurat un devessall d’imatges, de somnis, de teatre poètic, de música suggerent i enigmàtica creada orgànicament per Maria Arnal, i de llibertinatge absolut del concepte convencional de les arts escèniques.

¿Com es pot convertir en llenguatge coreogràfic el món oníric de Mercè Rodoreda que amaga entre línies «La mort i la primavera», considerada la seva obra mestra tot i que francament es fa difícil destriar entre «Quanta, quanta guerra» —potser la més agosarada i potent de totes—, «La plaça del Diamant», «Mirall trencat», «Viatges i flors» i tots els seus altres títols?

Marcos Morau ho ha fet deixant-se xuclar per les imatges que el riu de vivències de Mercè Rodoreda, reals o fantàstiques, li ha transmès i les ha maridat amb el seu món surreal i simbòlic expressat a través de la disciplina de la dansa que tan sovint amb La Veronal agafa també els viaranys de la dansa-teatre.

La terra —una immensa capa estesa a l’escenari—, la presència permanent de la mort, l’esclat de la primavera, la violència, la fantasmagoria, el suïcidi, la guerra, la destrucció, el poble sense nom, el temps sense temps, la por, el terror, els manaires i els mesells, la crueltat, la foscor, l’exili… Molt de Rodoreda, sí, però també molt del temps convuls present.

Marcos Morau ha convertit una obra coreogràfica en una mena de teatre-dansa-concert, amb la cantant i compositora Maria Arnal de solista, convertida també en intèrpret amb els altres set ballarins de la companyia que, a la vegada, no es limiten al gest i el moviment coreogràfic sinó que acompanyen amb la veu alguns dels cants de Maria Arnal, peces originals que la compositora ha creat en funció de les imatges de l’obra i sota la impressió també del món de «La mort i la primavera». La jota, la música tradicional i la sardana només insinuada s’hi deixen sentir enmig d’una composició tan singular com potent. Llàstima que, segurament per mantenir la puresa de la veu i el so, Marcos Morau hagi decidit prescindir del sobretitulat de les lletres com sí que va fer en l’estrena mundial a la Biennal de Dansa de Venècia. Diria, però, que no hi farien cap nosa i ajudarien els espectadors a entrar molt millor en el món recreat.

«La mort i la primavera» de La Veronal, que té prevista una gira internacional i que també passarà per Madrid o per València, mantindrà sempre la versió original catalana vagi on vagi. Esborrona pensar que el mateix dia de l’estrena al Teatre Nacional de Catalunya —marcada també com va passar al Teatre Lliure pel crit de solidaritat amb les víctima del genocidi de Gaza—, el govern ultra del País Valencià hagi proposat “prohibir”, atenció, he dit “prohibir”, els autors catalans com Mercè Rodoreda o Maria Mercè Marçal i companyia, autors de capçalera fins ara de l’ensenyament secundari al País Valencià. ¿Faran extensiva també aquesta prohibició a la representació de «La mort i la primavera» de La Veronal?

Si ho fan —i fan així un lleig a un dels seus fills il·lustres com és Marcos Morau nascut a Ontinyent— es perdran la llum, malgrat l’atmosfera tenebrosa que domina tot el muntatge; es perdran també el so com a coprotagonista indispensable; es perdran la veu de fons de la mateixa Rodoreda, el magnetòfon penjant amb la vella cinta enregistradora que acaba sent esqueixada per la companyia com aquell qui desenrosca una vella cinta de casset; es perdran els lladrucs dels gossos que no hi són però que amenacen tothom des de la llunyania; es perdran els retrunys i els espetecs d’alt voltatge; es perdran veure els cossos morts que pugen i baixen; la furgoneta de tres rodes; les corrioles de les campanes; el vell orgue d’església; l’arbre d’escorça oberta que engoleix el cos humà i la seva veu que s’apaga i, d’esclat final, es perdran la vermellor del renaixement.

Marcos Morau no ha fet una adaptació “à la page” de la novel·la. Una missió, d’altra banda, que hauria estat impossible, sinó que ha fet una recreació del que el seu propi imaginari ha elaborat a partir de la misteriosa i sovint inescrutable imaginació de Mercè Rodoreda. Ha recreat la mort —una de les icones també de les peces coreogràfiques de La Veronal— per fer ressuscitar la primavera. No cal intentar entendre-ho ni buscar en les paraules de la novel·la de Mercè Rodoreda el que expressa lliurement Marcos Morau. N’hi ha prou amb alliberar els cinc sentits i deixar que s’impregnin de la mirada, tan onírica com la de Mercè Rodoreda, que La Veronal fa del seu món.