“Permeteu-me que em presenti. Sóc un home de riquesa i bon gust. He estat per aquí durant llargs, llargs anys. He robat l’anima i la fe de molts humans. I era allà, quan Jesucrist va tenir el seu moment de dubte i dolor. Em vaig assegurar que Ponç Pilat es rentés les mans i segellés el seu destí”. (Mick Jagger-Keith Richards).

Poseu-li a aquestes paraules la veu de Jagger , i ja teniu la lletra de “Symphaty for the Devil”, un dels temes més emblemàtics de The Rolling Stones. I sense cap mena de  dubte, la cançó gràcies a la qual bona part de la humanitat va sentir a parlar per primer cop de l’excepcional novel·la de Mikhaïl A. Bulgàkov “El mestre i Margarita”.

I és que aquest personatge que ens està cantant, que tot seguit ens diu “estic encantat de conèixer-te . Espero que endevinis el meu nom . Però el que realment et desconcerta no és altra cosa que la naturalesa del meu joc” i que passa després a recordar-nos la seva i la nostra presència en alguns dels fets més desastrosament  tràgics del segle XX, no és altra que una nova variant del mateix dimoni que Bulgàkov feia aparèixer a la soviètica Moscou dels anys 30 d’aquell mateix segle.

Quan la cançó va sortir publicada dins de l’àlbum “Beggar’s Banquet” a  inicis del 1968 i Jagger  va esmentar la novel·la com a principal  font d’inspiració del tema (la gran Marianne Faithfull que era llavors la seva parella li havia regalat el llibre), tot just feia uns pocs mesos que aquesta havia estat traduïda a l’anglès.

Però el seu autor, aquest autor les penalitats literàries del qual causades per la censura s’assemblen molt a les que pateix el Mestre (segons es diu, també Margarita en té quelcom d’alter ego de l’Elena, la tercera esposa de Bulgàkov, i la persona que més va lluitar per donar a conèixer la novel·la al món quan ell ja no hi era ) ,portava ja mort a la vora vint-i-vuit anys. I la dada dóna una bona  idea alhora  de les vicissituds patides per una obra  tan magistral com inclassificable que en tenia també molt de desafiament al règim polític reflectit a les seves pàgines.

Al llarg d’aquestes  pàgines tan plenes de sàtira i humor sovint ben negre com de rauxa delirant amb rampells surrealistes i passió amorosa capaç d’anar més enllà de la mort , l’autor té la gosadia de qüestionar les corrupteles sense fi del teòricament incorruptible socialisme soviètic i el seu devorador engranatge burocràtic . De passar-li revista a la intel·lectualitat del règim i les seves amicals capelletes . De situar en primera línia de l’angoixa col·lectiva el problema de l’habitatge (sí, heu llegit bé; a la Moscou dels anys 30, aquest problema era ja tot  un malson). De qüestionar radicalment la divisió oficial entre el bé i el mal per tal de recordar-nos que tots dos es poden presentar de la ma en més ocasions de les que ens agrada reconèixer.  I de plantar-li cara a l’ateisme militant del poder , tot donant-li forma  a un diable anomenat Woland que, deixant ben a la visita en companyia del seu seguici veritats ben incòmodes mentre sembra el caos   , és capaç també d’acabar despertant en nosaltres la simpatia a la qual fa referència la cançó de The Rolling Stones.

Posats a desafiar , i seguint amb això de l’ateisme, l’autor porta la gosadia al seu punt màxim, tot fent que el seu llibre doni constants salts entre el Moscou stalinista i la Jerusalem ocupada pels romans en la qual el delegat de l’imperi ( un tal Ponç Pilat)va tenir que jutjar a una mena de profeta que enaltia les masses i que nosaltres coneixem amb el nom de Jesús.

No és estrany que, després de lluitar contra el silenci i els talls dràstics  imposats per les censures governamentals, la  novel·la , malgrat les dificultats que implica la seva adaptació, s’hagi acabat convertint en un referent cultural de primer ordre que ha donat ja origen fins ara a un fotimer d’adaptacions cinematogràfiques , televisives i teatrals, versions operístiques i musicals inclosos . Només cal afegir que, sense sortir de casa nostra, aquesta és la quarta adaptació teatral de l’obra que arriba als nostres escenaris en el que portem de segle. I després de les molt dignes versions del tema que ens van oferir Pep Tosar i Xicu Masó, i del sensacional i grandiós muntatge (un cim creatiu gairebé insuperable)  que Complicité va presentar en aquesta mateixa sala del Teatre Lliure l’any 2012  , ara és Àlex Rigola qui ens proposa la seva visió de l’obra.

Parlant de gosadies, ves a saber tu si, d’aquí uns quants anys, Rigola no té la gosadia d’oferir-nos una adaptació del text reduïda al més nu minimalisme, en línia amb el que han estat les seves coordenades creatives al llarg d’aquests darrers anys. Però , de moment, el que tocava per retornar com cal a una sala amb les dimensions que ofereix la que el Lliure li va dedicar a Fabià Puigserver, era retornar també en molts sentits a l’estètica escenogràfica , els cops de rock i els rampells coreogràfics, les picades d’ullet als referents cinematogràfics ( aquí teniu a Woland i la seva colla ficats dins els vestits amb els quals  un altre Alex, el protagonista de “La taronja mecànica” , i els seus companys de malifetes practiquen l’ultra violència)   i el format dramatúrgic d’altres temps.

I Rigola, en els millors moments de la seva proposta, demostra que segueix dominant amb fermesa aquells recursos , aquella estètica i aquelles resolucions dramatúrgiques que, d’altra banda, venien a connectar amb la nova forma d’entendre el teatre que llavors s’imposava a bona part dels escenaris mundials, i que , en gran mesura, tenia el seu epicentre situat a l’Europa central. I mai no li estarem prou agraïts a Rigola , per la tasca que va fer tot donant a conèixer al Lliure que llavors dirigia el treball de grans creadors arribats sovint d’aquelles latituds.

Rigola, servint-se d’aquests instruments, i fent conviure la grandiositat de tot plegat i els efectius trucs ( la pluja de confeti daurat que els nostres ulls han de veure com una pluja de bitllets de banc , posem pel cas) amb la sobrietat d’una escenografia força austera presidida per l’ombra de tres enormes xiprers, aconsegueix que el públic quedi enxampat en la xarxa estesa per Woland. Quelcom que, en molt gran mesura, es deu també a les endimoniades habilitats interpretatives amb les quals Francesc Garrido es fica sota la pell d’un dimoni que, a canvi, li ofereix unes grans oportunitats de lluïment ; se’ns dubte , aquest paper restarà com un dels millors treballs escènics que ens ha ofert fins ara l’actor.

Particularment, crec que mai li pots retreure a un creador que retorni a un estil ( o que s’hagi mogut sempre dins dels seus paràmetres)  que és ben seu; que li sigui fidel a una identitat creativa que potser ja no resulta sorprenent (tampoc es tracta d’anar sempre de sorpresa en sorpresa)  però que segueix sent ben efectiva.

Però, això sí, crec que l’efectivitat de la proposta de Rigola, resulta aquest cop  un xic irregular. I que, de vegades ,el foc d’artifici es menja una mica la diabòlica malicia del text original, i no acaba de trobar el to a l’hora d’atorgar-li un perfil ben definit a  bona part de la colla de personatges que van desfilant per l’escenari. Per posar-ne un exemple evident que apareix ja a la primera escena de l’espectacle, aquí tenim el desdibuixat poeta “sense sostre” representat per Nil Cardoner que se’ns presenta en companyia del Berlioz de Jordi Figueras. I no és estrany, per cert,  que aquest relativament poderós personatge porti el nom del cèlebre compositor que li va dedicar una sumptuosa òpera al Faust de Goethe: tant l’il·lustre  i ancià científic que ven la seva ànima al dimoni a canvi de joventut i coneixement com la seva enamorada Margarita que és temptada pel diable amb joies, formen part , juntament amb el mateix Dostoieviski, de les múltiples influències que recorren les pàgines escrites per Bulgàkov.

Desdibuixada resta també la intensitat passional de la relació que mantenen el mestre i Margarita, més enllà del fet que, malgrat el protagonisme que els hi atorga el títol, la seva presència al llibre sigui també relativament secundaria. Tot i així, la Margarita de Laia Manzanares hi juga un paper fonamental al millor tram del muntatge; aquell fragment del segon acte que ens permet ficar-nos en una festa també ben  endimoniada i sobrevolar Moscou des de l’aire , sense ales i , en aquest cas concret, sense aixecar-se de terra.

Un tram al llarg del qual, Rigola encén alhora la llum vermella de l’ara mateix: el petit globus terraqui que gira damunt una taula, mostra una intensa llum vermella situada just damunt  de Gaza. I aquest no és l’únic recordatori que l’espectacle ens llença al voltant del genocidi, tot recordant-nos també que si Wolland és capaç de despertar la nostra simpatia ( o , com a mínim, un cert grau d’empatia) és precisament perquè ell, sap com il·luminar la vesant enverinada que transmet el legat de la humanitat.

El muntatge de Rigola ,sense apartar-se massa d’un original que ja és prou clar en la seva denúncia , inclina també amb humor sorneguer una mica la balança cap el món teatral, a l’hora de posar el dit a la nafra dels amiguismes artístics que potser no li fan cap favor al veritable art. I tot això ,serveix per evidenciar que som davant d’una novel·la que no ha perdut gens la seva punyent bilis ; amb lleugeríssimes variants, tot plegat es fa ja ben present a les seves pàgines.

L’espectacle funciona de forma reeixida en aquest i en molts altres sentits, encara que pel camí s’entrebanqui una mica en escenes vistoses però lleugerament prescindibles. i que, per contra, no acabi de trobar la forma de donar-li un xic més d’intensitat al seu fragment final, tocat d’un excessiu rigor , d’una austeritat que en aquest punt resulta anti climàtica. I encara que les escenes del judici que acaba amb una triple crucifixió , estiguin mancades d’un punt més d’intensitat. I malgrat aquests daltabaixos, no deixa de ser per això una proposta farcida d’atractius i de punts d’interès. I també , amb els seus ets i els seus uts, un il·lustratiu exemple de com un director d’escena que ha estat capaç de construir dues trajectòries creatives complementàries però ben diferenciades, pot retrobar-se amb el seu passat sense trair per això el seu present.