Àlex Rigola ha tornat a dirigir en gran format. Des d’Ivanov (2017) que havia anat tancat l’angle d’obertura (Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers, 2019) fins a recloure’s, pràcticament en un nou. D’aquella investigació ha acabat obrint una sala, Heartbreak Hotel (2023) Premi de la Crítica Joan Anton Benach a la sala 2024, que resumeix un decàleg del seu teatre íntim. Ara, amb El mestre i Margarita, (una novel·la immensa de trama i tipologia de personatges) ha redibuixat, de nou el seu arc de direcció de la darrera dècada: La primera part, té l’excentricitat festiva desfasada més gamberra, i, a la segona reserva la relació dels dos protagonistes del títol (el mestre i Margarita), el seu amor cast i etern per concloure amb la redempció final: la recompensa de saber perdonar. Si Nao Albet signa una de les seves interpretacions més subtils, per defensar amb solvència un personatge que no entén gaire (com el mateix Bulgàkov) com ha arribat fins al seu estat de desconcert, Laia Manzanares (Margarita) és una noia coherent amb el que li dicta el cor, sense pensar en allò que li afavoriria més: Sap seduir i renuncia a un món poderós per la fidelitat a un amor, possiblement, que li implicarà sacrifici.

En aquest arc interpretatiu, destaca Francesc Garrido que signa un diable ben humà, que domina la conversa i dirigeix el pensament dels seus tertulians allà per on vol. És coneixedor de la història de primera mà i, això, en un Ateneu d’intel·lectuals de la Rússia d’Stalin, és la kriptonita que desactiva les reflexions més agnòstiques de l’època. En aquest escenari, sobta la reinterpretació dels darrers dies de La Passió de Jesucrist. Bulgàkov va canviar la majoria dels noms, però va mantenir Ponç Pilat, Judes o Mateu (tot i que el situa a la Creu, on hi havia Sant Joan, realment, segona la Bíblia). Xavi Sáez funciona molt bé com a còmplice del diable, Biel Duran i Jordi Rico com un director i un productor de teatre públic corrupte, respectivament, o una Carlota Olcina que té la maldat simpàtica el Jòker de Batman. Roger Julià és el gat, que va destil·lant la seva aparició, cada cop més despullada i íntima. Nil Cardoner és el poeta Ivan, el personatge que viu el viatge iniciàtic, a través del qual comprova la maldat de la societat, fins a quedar tancat dins d’un manicomi.

El mestre i Margarita és un d’aquells llibres icònics que anteriorment han dut a escena Pep Tosar, Xicu Masó i que Complicité en va fer una representació també mítica, a Catalunya. Atrevir-se a agafar aquest títol, de més de 500 pàgines, per fer-ne una versió nova demana un cert coratge. És cert que Rigola ja havia fet una maratoniana versió de 2666 (2007). Rigola juga a l’espectacularitat més visceral al principi (guardant el relat dels dos protagonistes per al quadre final). Serà llavors, amb un escenari i vestuari de tons molt més foscos, com si tanqués el quadre com quan el va limittr a la seva caixa de fusta amb peces com Who is me.Pasolini (2016); Vania (2018); La gavina (2021) o Hedda Gabler (2022). Rigola, doncs, retrocedeix al seu teatre espectacle de fa una dècada, per atrapar el públic del gran format, sí, però acaba, concentrant-lo de nou en la història petita i íntima que hi cap a la caixa de sabates.

El viatge no li permet trobar paral·lelismes metateatrals entre els actors i els seus personatges (de fet, alguns doblen rols), ni caviar els noms dels personatges pels propis, ni mantenir tot el repartiment a escena, com si fos un sala d’assaig. La dimensió del llibre impossibilita atendre els principis bàsics del seu decàleg. Però, d’algun amanera, hi torna a combregar, de nou. Si en la primera part, hi ha la pirotècnia escènica i de la discussió filosòfica, en la segona es desvetlla les emocions més intimes, irracionals i pures.