Quan la compayia Complicité, amb Simon McBurney, va presentar la seva versió d’El Mestre i Margarita al mateix Teatre Lliure de Montjuïc, el 2012, dins el Festival Grec, es van fer algunes comparacions amb la versió dramatúrgica de la novel·la «2666» de Roberto Bolaño, que havia fet Àlex Rigola.

Ara que Àlex Rigola ha adaptat El Mestre i Margarita els papers s’han capgirat i qui sap si hi haurà també la temptació de comparar la seva versió amb la que es va veure dels de la Complicité. Advertim, però, que cada sastre fa el seu nus i que cada guerra fa sa terra.

En tot cas, l’exploració d’aquesta obra clàssica de Mikhaïl Afanasievitx Bulgàkov (Kíiv, Ucraïna, 1891 – Moscou, Rússia, 1940), considerada la més rellevant de la literatura russa del segle XX, no s’acaba d’esgotar mai. Només cal tenir en compte que teatralment aquí, a banda de la versió esmentada dels de la Complicité, també s’hi van llençar de cap els directors Pep Tosar, amb una versió de l’antic Maldà i Temporada Alta del 2012, i abans, Xicu Masó, en una versió dins el Grec del 2003.

Tampoc el sector editorial ha llençat la tovallola. Ja en el llunyà 1985, el traductor portuguès establert a Catalunya, Manuel de Seabra, en va publicar una primera versió a l’aleshores agosarada i efímera col·lecció de literatura universal Venècies de l’antiga Editorial La Magrana. La més recent és la de la traductora, crítica i editora russa establerta també a Catalunya, Xènia Dyakonova, publicada el 2021 a la col·lecció A tot vent, d’Edicions Proa del Grup 62. Aquesta última és la que el director Àlex Rigola (Barcelona, 1969) pren com a base textual i —polèmica superada!— fa constar correctament en els títols de crèdit, tal com la legislació de drets d’autor i “nostru sinyó” manen.

¿Què té El Mestre i Margarita que encaterina directors de diverses generacions? Segurament el misteri que amaga, la seva complexitat, el seu descarament, el seu surrealisme, la seva mirada a dos mil anys enrere amb Jesús i Ponç Pilat, la juguesca amb el Diable que posa els peus al Moscou dels anys trenta per fer les seves trapelleries, i la relació amistançada entre el Mestre i la seva amant, Margarita.

Tres plans que Àlex Rigola fon en un de sol —espectadors a dues bandes i escenari rectangular en una posició que s’agraeix per a una sala gran— amb una plataforma mòbil central i un sofà a banda i banda, en una escenografia minimalista —com si Àlex Rigola no hagués volgut sortir del tot de la seva capsa negra de Sants, però engrandida— i la presidència de tres senyors xiprers, a més d’alguns efectes de lluentons i purpurina, micros, banda sonora contemporània i l’ús multidisciplinar per a so i llum de les portalades laterals de la sala gran de Montjuïc.

Però qui mana en El Mestre i Margarita és el discurs, un discurs que Àlex Rigola ha reduït a, diguem-ne, una quarta part del gruix de la novel·la que té més de 450 pàgines en qualsevol de les traduccions esmentades. I ho ha fet centrant-se en els moments més evidents del text original: l’arrencada, quan el diable apareix al Parc de Moscou, i es posa en la conversa que tenen dos dels primers personatges, en Berlioz i el Sense Sostre; les escenes que transporten a la novel·la del Mestre sobre Ponç Pilat; i la relació que semblava impossible, si no és gràcies als poders del Diable, del Mestre amb la seva amant, Margarita.

Àlex Rigola mou uns divuit personatges —hi ha alguns doblets— en un paisatge on la vida i la mort, la guerra i la pau, la construcció i la destrucció ressonen avui com una paràbola sobre els mals que assetgen el món. Potser més que en altres ocasions, en aquesta versió d’El Mestre i Margarita es fan presents el genocidi de Gaza i la invasió russa d’Ucraïna. I, de rerefons, la incertesa eterna de la humanitat: ¿Si Déu no existeix, qui posa ordre a l’univers?

El muntatge d’Àlex Rigola compta amb un repartiment estel·lar que encapçala amb una gran força l’actor Francesc Garrido en el paper de Woland (el Diable), artífex de la màgia negra que diu que domina i el protagonista de l’espectacle dins l’espectacle de jocs de mans i cartes que no lliguen.

L’actor Nao Albet i l’actriu Laia Manzanares són la parella que dóna raó al títol. Ell, el Mestre, amb breus intervencions, però sempre mesurades en el seu estat de personatge emmalaltit, perseguit i censurat pel règim. Ella, Margarita, des de la candidesa de la primera trobada, a la caiguda als inferns de l’orgia festiva que Àlex Rigola ha deixat en un pla discret perquè la imaginació hi fa més, a vegades, que la descripció realista.

Enigmàtic i sorprenent paper de l’actriu Carlota Olcina —aquí més que desconeguda!—, amagada darrere el seu maquillatge i riure agut d’Asassel·lo, ballarina de tutú. Esperpèntic i descarat paperot de l’actor Xavi Sáez dins de la disfresa de vaquer i llarga cabellera fent de Koróviev, ajudant del Diable. Doblet de l’actriu Sandra Monclús, en els papers de Rimski i Afrani, entre el món del Teatre Nacional de Moscou i el romà de Ponç Pilat, un personatge, aquest, que fa seu l’actriu Miranda Gas i que marca un aire de solemnitat ritual en les escenes del judici a Jesús.

Els actors Frank Capdet, Nil Cardoner, Biel Duran, Jordi Figueras i Jordi Rico es posen en la pell d’altres personatges secundaris dins de la versió d’Àlex Rigola: el de Caifàs i Bossoi, el de Sense Sostre, el de Lihkodèiev i Leví Mateu, el de Berlioz, aquell que només començar la novel·la perd el cap a rodolons per culpa d’un tramvia, el del doctor papissot del manicomi on va a parar el poeta que representa Nil Cardoner, el de Varenukha o encarregat de les finances del Teatre Nacional —el negoci del teatre es fa a la barra de bar si la bossa sona!—, i encara el Gat Behemont, figura de parc d’atraccions, que sua dins la disfressa l’actor Roger Julià. Esment especial, esclar, per a l’actor Carles Roig, que es posa en les carns de Leixuà Ha-Nostrí o Jesús fuetejat i ensangonat, per als amics.

Diu el director Àlex Rigola que està tranquil sobre el resultat de la seva versió perquè té la sort de viure un temps en què la gent, estadísticament, no llegeix. Per tant, qui no hagi llegit, fa quaranta anys en la versió de Manuel de Seabra o ara en la versió de Xènia Dyakonova, El Mestre i Margarita, no s’hi sentirà gens perdut.

En tot cas, els estímuls visuals i sonors que la companyia ofereix als espectadors configuren una representació dinàmica i plena de matisos, de gairebé tres hores —hi ha una generosa mitja hora d’entreacte—, una representació que es gronxa entre el clàssicisme dramatúrgic i la suma de registres escènics contemporanis.

Tot plegat pot ser també una bona oportunitat per tenir la temptació d’aprofundir en la novel·la de Bulgàkov, autor ucraïnès, i a través de la lectura, reviure-hi les imatges impactants que la versió d’Àlex Rigola deixa com a empremta en aquest muntatge que ha signat l’arrencada de temporada del Teatre Lliure, marcada per la solidaritat de la casa amb el genocidi de Gaza.