El Mestre i Margarita

  “Permeteu-me que em presenti. Sóc un home de riquesa i bon gust. He estat per aquí durant llargs, llargs anys. He robat l’anima i la fe de molts humans. I era allà, quan Jesucrist va tenir el seu moment de dubte i dolor. Em vaig assegurar que Ponç Pilat es rentés les mans i segellés el seu destí”. (Mick Jagger-Keith Richards). Poseu-li a aquestes paraules la veu de Jagger , i ja teniu la lletra de “Symphaty for the Devil”, un dels temes més emblemàtics de The Rolling Stones. I sense cap mena de  dubte, la cançó gràcies a la qual bona part de la humanitat va sentir a parlar per primer cop de l’excepcional novel·la de Mikhaïl A. Bulgàkov “El mestre i Margarita”. I és que aquest personatge que ens està cantant, que tot seguit ens diu “estic encantat de conèixer-te . Espero que endevinis el meu nom . Però el que realment et desconcerta no és altra cosa que la naturalesa del meu joc” i que passa després a recordar-nos la seva i la nostra presència en alguns dels fets més desastrosament  tràgics del segle XX, no és altra que una nova variant del mateix dimoni que Bulgàkov feia aparèixer a la soviètica Moscou dels anys 30 d’aquell mateix segle. Quan la cançó va sortir publicada dins de l’àlbum “Beggar’s Banquet” a  inicis del 1968 i Jagger  va esmentar la novel·la com a principal  font d’inspiració del tema (la gran Marianne Faithfull que era llavors la seva parella li havia regalat el llibre), tot just feia uns pocs mesos que aquesta havia estat traduïda a l’anglès. Però el seu autor, aquest autor les penalitats literàries del qual causades per la censura s’assemblen molt a les que pateix el Mestre (segons es diu, també Margarita en té quelcom d’alter ego de l’Elena, la tercera esposa de Bulgàkov, i la persona que més va lluitar per donar a conèixer la novel·la al món quan ell ja no hi era ) ,portava ja mort a la vora vint-i-vuit anys. I la dada dóna una bona  idea alhora  de les vicissituds patides per una obra  tan magistral com inclassificable que en tenia també molt de desafiament al règim polític reflectit a les seves pàgines. Al llarg d’aquestes  pàgines tan plenes de sàtira i humor sovint ben negre com de rauxa delirant amb rampells surrealistes i passió amorosa capaç d’anar més enllà de la mort , l’autor té la gosadia de qüestionar les corrupteles sense fi del teòricament incorruptible socialisme soviètic i el seu devorador engranatge burocràtic . De passar-li revista a la intel·lectualitat del règim i les seves amicals capelletes . De situar en primera línia de l’angoixa col·lectiva el problema de l’habitatge (sí, heu llegit bé; a la Moscou dels anys 30, aquest problema era ja tot  un malson). De qüestionar radicalment la divisió oficial entre el bé i el mal per tal de recordar-nos que tots dos es poden presentar de la ma en més ocasions de les que ens agrada reconèixer.  I de plantar-li cara a l’ateisme militant del poder , tot donant-li forma  a un diable anomenat Woland que, deixant ben a la visita en companyia del seu seguici veritats ben incòmodes mentre sembra el caos   , és capaç també d’acabar despertant en nosaltres la simpatia a la qual fa referència la cançó de The Rolling Stones. Posats a desafiar , i seguint amb això de l’ateisme, l’autor porta la gosadia al seu punt màxim, tot fent que el seu llibre doni constants salts entre el Moscou stalinista i la Jerusalem ocupada pels romans en la qual el delegat de l’imperi ( un tal Ponç Pilat)va tenir que jutjar a una mena de profeta que enaltia les masses i que nosaltres coneixem amb el nom de Jesús. No és estrany que, després de lluitar contra el silenci i els talls dràstics  imposats per les censures governamentals, la  novel·la , malgrat les dificultats que implica la seva adaptació, s’hagi acabat convertint en un referent cultural de primer ordre que ha donat ja origen fins ara a un fotimer d’adaptacions cinematogràfiques , televisives i teatrals, versions operístiques i musicals inclosos . Només cal afegir que, sense sortir de casa nostra, aquesta és la quarta adaptació teatral de l’obra que arriba als nostres escenaris en el que portem de segle. I després de les molt dignes versions del tema que ens van oferir Pep Tosar i Xicu Masó, i del sensacional i grandiós muntatge (un cim creatiu gairebé insuperable)  que Complicité va presentar en aquesta mateixa sala del Teatre Lliure l’any 2012  , ara és Àlex Rigola qui ens proposa la seva visió de l’obra. Parlant de gosadies, ves a saber tu si, d’aquí uns quants anys, Rigola no té la gosadia d’oferir-nos una adaptació del text reduïda al més nu minimalisme, en línia amb el que han estat les seves coordenades creatives al llarg d’aquests darrers anys. Però , de moment, el que tocava per retornar com cal a una sala amb les dimensions que ofereix la que el Lliure li va dedicar a Fabià Puigserver, era retornar també en molts sentits a l’estètica escenogràfica , els cops de rock i els rampells coreogràfics, les picades d’ullet als referents cinematogràfics ( aquí teniu a Woland i la seva colla ficats dins els vestits amb els quals  un altre Alex, el protagonista de “La taronja mecànica” , i els seus companys de malifetes practiquen l’ultra violència)   i el format dramatúrgic d’altres temps. I Rigola, en els millors moments de la seva proposta, demostra que segueix dominant amb fermesa aquells recursos , aquella estètica i aquelles resolucions dramatúrgiques que, d’altra banda, venien a connectar amb la nova forma d’entendre el teatre que llavors s’imposava a bona part dels escenaris mundials, i que , en gran mesura, tenia el seu epicentre situat a l’Europa central. I mai no li estarem prou agraïts a Rigola , per la tasca que va fer tot donant a conèixer al Lliure que llavors dirigia el treball de grans creadors arribats sovint d’aquelles latituds. Rigola, servint-se d’aquests instruments, i fent conviure la grandiositat de tot plegat i els efectius trucs ( la pluja de confeti daurat que els nostres ulls han de veure com una pluja de bitllets de banc , posem pel cas) amb la sobrietat d’una escenografia força austera presidida per l’ombra de tres enormes xiprers, aconsegueix que el públic quedi enxampat en la xarxa estesa per Woland. Quelcom que, en molt gran mesura, es deu també a les endimoniades habilitats interpretatives amb les quals Francesc Garrido es fica sota la pell d’un dimoni que, a canvi, li ofereix unes grans oportunitats de lluïment ; se’ns dubte , aquest paper restarà com un dels millors treballs escènics que ens ha ofert fins ara l’actor. Particularment, crec que mai li pots retreure a un creador que retorni a un estil ( o que s’hagi mogut sempre dins dels seus paràmetres)  que és ben seu; que li sigui fidel a una identitat creativa que potser ja no resulta sorprenent (tampoc es tracta d’anar sempre de sorpresa en sorpresa)  però que segueix sent ben efectiva. Però, això sí, crec que l’efectivitat de la proposta de Rigola, resulta aquest cop  un xic irregular. I que, de vegades ,el foc d’artifici es menja una mica la diabòlica malicia del text original, i no acaba de trobar el to a l’hora d’atorgar-li un perfil ben definit a  bona part de la colla de personatges que van desfilant per l’escenari. Per posar-ne un exemple evident que apareix ja a la primera escena de l’espectacle, aquí tenim el desdibuixat poeta “sense sostre” representat per Nil Cardoner que se’ns presenta en companyia del Berlioz de Jordi Figueras. I no és estrany, per cert,  que aquest relativament poderós personatge porti el nom del cèlebre compositor que li va dedicar una sumptuosa òpera al Faust de Goethe: tant l’il·lustre  i ancià científic que ven la seva ànima al dimoni a canvi de joventut i coneixement com la seva enamorada Margarita que és temptada pel diable amb joies, formen part , juntament amb el mateix Dostoieviski, de les múltiples influències que recorren les pàgines escrites per Bulgàkov. Desdibuixada resta també la intensitat passional de la relació que mantenen el mestre i Margarita, més enllà del fet que, malgrat el protagonisme que els hi atorga el títol, la seva presència al llibre sigui també relativament secundaria. Tot i així, la Margarita de Laia Manzanares hi juga un paper fonamental al millor tram del muntatge; aquell fragment del segon acte que ens permet ficar-nos en una festa també ben  endimoniada i sobrevolar Moscou des de l’aire , sense ales i , en aquest cas concret, sense aixecar-se de terra. Un tram al llarg del qual, Rigola encén alhora la llum vermella de l’ara mateix: el petit globus terraqui que gira damunt una taula, mostra una intensa llum vermella situada just damunt  de Gaza. I aquest no és l’únic recordatori que l’espectacle ens llença al voltant del genocidi, tot recordant-nos també que si Wolland és capaç de despertar la nostra simpatia ( o , com a mínim, un cert grau d’empatia) és precisament perquè ell, sap com il·luminar la vesant enverinada que transmet el legat de la humanitat. El muntatge de Rigola ,sense apartar-se massa d’un original que ja és prou clar en la seva denúncia , inclina també amb humor sorneguer una mica la balança cap el món teatral, a l’hora de posar el dit a la nafra dels amiguismes artístics que potser no li fan cap favor al veritable art. I tot això ,serveix per evidenciar que som davant d’una novel·la que no ha perdut gens la seva punyent bilis ; amb lleugeríssimes variants, tot plegat es fa ja ben present a les seves pàgines. L’espectacle funciona de forma reeixida en aquest i en molts altres sentits, encara que pel camí s’entrebanqui una mica en escenes vistoses però lleugerament prescindibles. i que, per contra, no acabi de trobar la forma de donar-li un xic més d’intensitat al seu fragment final, tocat d’un excessiu rigor , d’una austeritat que en aquest punt resulta anti climàtica. I encara que les escenes del judici que acaba amb una triple crucifixió , estiguin mancades d’un punt més d’intensitat. I malgrat aquests daltabaixos, no deixa de ser per això una proposta farcida d’atractius i de punts d’interès. I també , amb els seus ets i els seus uts, un il·lustratiu exemple de com un director d’escena que ha estat capaç de construir dues trajectòries creatives complementàries però ben diferenciades, pot retrobar-se amb el seu passat sense trair per això el seu present.

Àlex Rigola ha tornat a dirigir en gran format. Des d'Ivanov (2017) que havia anat tancat l'angle d'obertura (Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers, 2019) fins a recloure's, pràcticament en un nou. D'aquella investigació ha acabat obrint una sala, Heartbreak Hotel (2023) Premi de la Crítica Joan Anton Benach a la sala 2024, que resumeix un decàleg del seu teatre íntim. Ara, amb El mestre i Margarita, (una novel·la immensa de trama i tipologia de personatges) ha redibuixat, de nou el seu arc de direcció de la darrera dècada: La primera part, té l'excentricitat festiva desfasada més gamberra, i, a la segona reserva la relació dels dos protagonistes del títol (el mestre i Margarita), el seu amor cast i etern per concloure amb la redempció final: la recompensa de saber perdonar. Si Nao Albet signa una de les seves interpretacions més subtils, per defensar amb solvència un personatge que no entén gaire (com el mateix Bulgàkov) com ha arribat fins al seu estat de desconcert, Laia Manzanares (Margarita) és una noia coherent amb el que li dicta el cor, sense pensar en allò que li afavoriria més: Sap seduir i renuncia a un món poderós per la fidelitat a un amor, possiblement, que li implicarà sacrifici. En aquest arc interpretatiu, destaca Francesc Garrido que signa un diable ben humà, que domina la conversa i dirigeix el pensament dels seus tertulians allà per on vol. És coneixedor de la història de primera mà i, això, en un Ateneu d'intel·lectuals de la Rússia d'Stalin, és la kriptonita que desactiva les reflexions més agnòstiques de l'època. En aquest escenari, sobta la reinterpretació dels darrers dies de La Passió de Jesucrist. Bulgàkov va canviar la majoria dels noms, però va mantenir Ponç Pilat, Judes o Mateu (tot i que el situa a la Creu, on hi havia Sant Joan, realment, segona la Bíblia). Xavi Sáez funciona molt bé com a còmplice del diable, Biel Duran i Jordi Rico com un director i un productor de teatre públic corrupte, respectivament, o una Carlota Olcina que té la maldat simpàtica el Jòker de Batman. Roger Julià és el gat, que va destil·lant la seva aparició, cada cop més despullada i íntima. Nil Cardoner és el poeta Ivan, el personatge que viu el viatge iniciàtic, a través del qual comprova la maldat de la societat, fins a quedar tancat dins d'un manicomi. El mestre i Margarita és un d'aquells llibres icònics que anteriorment han dut a escena Pep Tosar, Xicu Masó i que Complicité en va fer una representació també mítica, a Catalunya. Atrevir-se a agafar aquest títol, de més de 500 pàgines, per fer-ne una versió nova demana un cert coratge. És cert que Rigola ja havia fet una maratoniana versió de 2666 (2007). Rigola juga a l'espectacularitat més visceral al principi (guardant el relat dels dos protagonistes per al quadre final). Serà llavors, amb un escenari i vestuari de tons molt més foscos, com si tanqués el quadre com quan el va limittr a la seva caixa de fusta amb peces com Who is me.Pasolini (2016); Vania (2018); La gavina (2021) o Hedda Gabler (2022). Rigola, doncs, retrocedeix al seu teatre espectacle de fa una dècada, per atrapar el públic del gran format, sí, però acaba, concentrant-lo de nou en la història petita i íntima que hi cap a la caixa de sabates. El viatge no li permet trobar paral·lelismes metateatrals entre els actors i els seus personatges (de fet, alguns doblen rols), ni caviar els noms dels personatges pels propis, ni mantenir tot el repartiment a escena, com si fos un sala d'assaig. La dimensió del llibre impossibilita atendre els principis bàsics del seu decàleg. Però, d'algun amanera, hi torna a combregar, de nou. Si en la primera part, hi ha la pirotècnia escènica i de la discussió filosòfica, en la segona es desvetlla les emocions més intimes, irracionals i pures.

Quan la compayia Complicité, amb Simon McBurney, va presentar la seva versió d'El Mestre i Margarita al mateix Teatre Lliure de Montjuïc, el 2012, dins el Festival Grec, es van fer algunes comparacions amb la versió dramatúrgica de la novel·la «2666» de Roberto Bolaño, que havia fet Àlex Rigola. Ara que Àlex Rigola ha adaptat El Mestre i Margarita els papers s'han capgirat i qui sap si hi haurà també la temptació de comparar la seva versió amb la que es va veure dels de la Complicité. Advertim, però, que cada sastre fa el seu nus i que cada guerra fa sa terra. En tot cas, l'exploració d'aquesta obra clàssica de Mikhaïl Afanasievitx Bulgàkov (Kíiv, Ucraïna, 1891 - Moscou, Rússia, 1940), considerada la més rellevant de la literatura russa del segle XX, no s'acaba d'esgotar mai. Només cal tenir en compte que teatralment aquí, a banda de la versió esmentada dels de la Complicité, també s'hi van llençar de cap els directors Pep Tosar, amb una versió de l'antic Maldà i Temporada Alta del 2012, i abans, Xicu Masó, en una versió dins el Grec del 2003. Tampoc el sector editorial ha llençat la tovallola. Ja en el llunyà 1985, el traductor portuguès establert a Catalunya, Manuel de Seabra, en va publicar una primera versió a l'aleshores agosarada i efímera col·lecció de literatura universal Venècies de l'antiga Editorial La Magrana. La més recent és la de la traductora, crítica i editora russa establerta també a Catalunya, Xènia Dyakonova, publicada el 2021 a la col·lecció A tot vent, d'Edicions Proa del Grup 62. Aquesta última és la que el director Àlex Rigola (Barcelona, 1969) pren com a base textual i —polèmica superada!— fa constar correctament en els títols de crèdit, tal com la legislació de drets d'autor i “nostru sinyó” manen. ¿Què té El Mestre i Margarita que encaterina directors de diverses generacions? Segurament el misteri que amaga, la seva complexitat, el seu descarament, el seu surrealisme, la seva mirada a dos mil anys enrere amb Jesús i Ponç Pilat, la juguesca amb el Diable que posa els peus al Moscou dels anys trenta per fer les seves trapelleries, i la relació amistançada entre el Mestre i la seva amant, Margarita. Tres plans que Àlex Rigola fon en un de sol —espectadors a dues bandes i escenari rectangular en una posició que s'agraeix per a una sala gran— amb una plataforma mòbil central i un sofà a banda i banda, en una escenografia minimalista —com si Àlex Rigola no hagués volgut sortir del tot de la seva capsa negra de Sants, però engrandida— i la presidència de tres senyors xiprers, a més d'alguns efectes de lluentons i purpurina, micros, banda sonora contemporània i l'ús multidisciplinar per a so i llum de les portalades laterals de la sala gran de Montjuïc. Però qui mana en El Mestre i Margarita és el discurs, un discurs que Àlex Rigola ha reduït a, diguem-ne, una quarta part del gruix de la novel·la que té més de 450 pàgines en qualsevol de les traduccions esmentades. I ho ha fet centrant-se en els moments més evidents del text original: l'arrencada, quan el diable apareix al Parc de Moscou, i es posa en la conversa que tenen dos dels primers personatges, en Berlioz i el Sense Sostre; les escenes que transporten a la novel·la del Mestre sobre Ponç Pilat; i la relació que semblava impossible, si no és gràcies als poders del Diable, del Mestre amb la seva amant, Margarita. Àlex Rigola mou uns divuit personatges —hi ha alguns doblets— en un paisatge on la vida i la mort, la guerra i la pau, la construcció i la destrucció ressonen avui com una paràbola sobre els mals que assetgen el món. Potser més que en altres ocasions, en aquesta versió d'El Mestre i Margarita es fan presents el genocidi de Gaza i la invasió russa d'Ucraïna. I, de rerefons, la incertesa eterna de la humanitat: ¿Si Déu no existeix, qui posa ordre a l'univers? El muntatge d'Àlex Rigola compta amb un repartiment estel·lar que encapçala amb una gran força l'actor Francesc Garrido en el paper de Woland (el Diable), artífex de la màgia negra que diu que domina i el protagonista de l'espectacle dins l'espectacle de jocs de mans i cartes que no lliguen. L'actor Nao Albet i l'actriu Laia Manzanares són la parella que dóna raó al títol. Ell, el Mestre, amb breus intervencions, però sempre mesurades en el seu estat de personatge emmalaltit, perseguit i censurat pel règim. Ella, Margarita, des de la candidesa de la primera trobada, a la caiguda als inferns de l'orgia festiva que Àlex Rigola ha deixat en un pla discret perquè la imaginació hi fa més, a vegades, que la descripció realista. Enigmàtic i sorprenent paper de l'actriu Carlota Olcina —aquí més que desconeguda!—, amagada darrere el seu maquillatge i riure agut d'Asassel·lo, ballarina de tutú. Esperpèntic i descarat paperot de l'actor Xavi Sáez dins de la disfresa de vaquer i llarga cabellera fent de Koróviev, ajudant del Diable. Doblet de l'actriu Sandra Monclús, en els papers de Rimski i Afrani, entre el món del Teatre Nacional de Moscou i el romà de Ponç Pilat, un personatge, aquest, que fa seu l'actriu Miranda Gas i que marca un aire de solemnitat ritual en les escenes del judici a Jesús. Els actors Frank Capdet, Nil Cardoner, Biel Duran, Jordi Figueras i Jordi Rico es posen en la pell d'altres personatges secundaris dins de la versió d'Àlex Rigola: el de Caifàs i Bossoi, el de Sense Sostre, el de Lihkodèiev i Leví Mateu, el de Berlioz, aquell que només començar la novel·la perd el cap a rodolons per culpa d'un tramvia, el del doctor papissot del manicomi on va a parar el poeta que representa Nil Cardoner, el de Varenukha o encarregat de les finances del Teatre Nacional —el negoci del teatre es fa a la barra de bar si la bossa sona!—, i encara el Gat Behemont, figura de parc d'atraccions, que sua dins la disfressa l'actor Roger Julià. Esment especial, esclar, per a l'actor Carles Roig, que es posa en les carns de Leixuà Ha-Nostrí o Jesús fuetejat i ensangonat, per als amics. Diu el director Àlex Rigola que està tranquil sobre el resultat de la seva versió perquè té la sort de viure un temps en què la gent, estadísticament, no llegeix. Per tant, qui no hagi llegit, fa quaranta anys en la versió de Manuel de Seabra o ara en la versió de Xènia Dyakonova, El Mestre i Margarita, no s'hi sentirà gens perdut. En tot cas, els estímuls visuals i sonors que la companyia ofereix als espectadors configuren una representació dinàmica i plena de matisos, de gairebé tres hores —hi ha una generosa mitja hora d'entreacte—, una representació que es gronxa entre el clàssicisme dramatúrgic i la suma de registres escènics contemporanis. Tot plegat pot ser també una bona oportunitat per tenir la temptació d'aprofundir en la novel·la de Bulgàkov, autor ucraïnès, i a través de la lectura, reviure-hi les imatges impactants que la versió d'Àlex Rigola deixa com a empremta en aquest muntatge que ha signat l'arrencada de temporada del Teatre Lliure, marcada per la solidaritat de la casa amb el genocidi de Gaza.