Una mare avia. Una mare madrastra. Una mare-mare biològica .Potser vosaltres només heu tingut una única mare. Però pel que fa a Mario Banushi, el jove creador d’origen albanès que als vint-i-sis anys s’ha convertit ja en la prometedora nova sensació de l’escena grega i que acaba de triomfar al festival d’Avinyó amb el mateix muntatge ara presentat al festival Grec, ell n’ha tingut tres, de mares. I a cadascuna d’elles els hi ha dedicat un espectacle , perquè totes elles se’l mereixen.

Però això no implica que les altres dues estiguin absents dels espectacles que no són estrictament els seus . Només cal veure com a “Mami”, mentre la mare biològica pareix amb dolor , la mare avia ( a la qual ell mateix anomenava “mami”) , abandonant la caseta en la qual acaben convivint d’una o altra manera tots els personatges convocats per Banushi, surt a passejar per l’àrid paisatge que envolta la llar, i se situa sota una nocturna farola plena d’enigmàtic significat.

Poc després ,un fill-net li canvia els bolquers a la seva mare-avia amb una disposició afectuosa que et fa pensar molt en aquell Castellucci capaç d’omplir les parets amb merda d’un pare incontinent , davant l’etern silenci d’un déu impertorbable. El colpidor record de “Sobre el concepte de rostre en el fill de déu” resulta inevitable. Però encara que la jove promesa ja un xic consagrada evoqui i admiri el consagradíssim veterà ,els seus universos estètics són ben distants.

I aquest és sens dubte un dels trets distintius de l’estil que Banushi exhibeix a “Mami”. Les referències que han deixat petjada en el seu oníricament surreal homenatge a la/les mare/s són detectables. Però la forma amb la qual apareixen a l’escenari, li pertany només a ell. I aquest íntim sentit de la propietat vinculat al molt personal punt de partida que tenen totes aquestes imatges es posa del tot de manifest quan, cap el final de la proposta, el creador puja a l’escenari , se situa davant una gran fotografia en la qual hi surt la mare alletant-lo a ell quan era nadó i retalla la seva pròpia imatge . Gairebé,, com si alhora que li ret homenatge estès també reafirmant la necessitat de separar-se d’aquesta imatge, de no quedar excessivament enxampat en ella.
I és que les mares nodridores poden també resultar molt exigents quan, arribat el moment, demanden ser nodrides pels fills. Quan aquest amorós fill /net rep amb forma de taronges les atencions d’una noia que acabarà convertint-se en la seva núvia, la mare/avia s’interposa entre ells amb la boca ben oberta, tot reclamant aquesta atenció que ara s’ha desviat cap a una altra persona.
En paraules del mateix Banushi, aquest espectacle en té quelcom de desig, de plegaria i de pregunta sobre “el pes que té la paraula “mare” tant per a qui l’escolta com per a qui la diu. Qui cuida de qui?…mai vaig entendre aquesta relació complicada i mai no ho faré. Però intento desfer-la com un cordó umbilical , com les vísceres que connecten la vida amb les seves arrels”.
Tornant a la novia: també ella viurà d’aquí poc el desemparament que implica deixar de ser l’objecte de la mirada i del desig del nuvi. Anant de nou cap allò de les referències, Banushi cita entre els seus creadors favorits a l’armeni Serguei Paradjànov, un cineasta extraordinari que , tal i com diu Banushi, posseïa una talent únic a l’hora de reconvertir amb imaginació desbordada la imatgeria tradicional del seu país; si no heu vist mai cap pel·lícula seva , us aconsello molt buscar-les per Filmin, quedareu bocabadats.
El cas és que , sense el barroquisme de l’armeni, Banushi crea una preciosa imatge que podria ser també seva: la de la parella nua (els cossos nus són una constant en el teatre del greco-albanès ) i abraçada, coberta per un gran vel de núvia. Una imatge que aviat es veurà pertorbada per l’aparició d’un altre cos nu que camina capgirat i a quatre potes com si fos un estrany animal, però que ben aviat demostra ser un home seductor capaç de fer-se seu el nuvi.
Llavors, la núvia deixa anar els seus instints suïcides sense permetre’s mai sucumbir del tot a ells. La núvia fica el cap i mig cos dins un gran cub , ple alhora també de la mateixa llet materna que, en una altra imatge potent, una jove adolescent ha semblat menysprear tot escopint-la cap a l’aire . La núvia conté la respiració sota l’aigua-llet , i el seu cos distorsionat agafa una mica les formes d’una pintura de Francis Bacon. Però la núvia aparta a temps la cara evitant així l’ofec. Serà també la mare avia la que assecant-li els mullats cabells, l’empeny a continuar cap en davant, probablement per convertir-se ben aviat també ella en una altra “mami”.
Per cert , com recorda el creador d’aquest potent seguit d’escenes maternals que acaba amb una mena d’ofrena mortuòria , en la seva llengua, la paraula “mami” s’escriu i sona gairebé igual que la paraula “mam”. I aquesta última, caldria traduir-la com “aliment”. Qui té cura de qui? Qui alimenta a qui? Banushi no transmet certeses .Però si sap com transmetre suggeriments oberts a la interpretació, mitjançant un llenguatge que, encara que per moments sembli encallar-se un xic , sempre et manté ben atent .I atenció mereix també la molt cuidada banda sonora enregistrada per la qual udolen els gossos, i es converteixen en sons els records del seu creador.