Mario Banushi practica un teatre físic carregat de sensibilitat, de personatges que actuen sense explicar-se ni justificar-se de res. Són éssers primaris que reaccionen sense pronunciar ni una paraula, ara amb generositat, ara amb gelosia, ara amb pietat, ara amb nostàlgia per devenir un quadre de clarsobscurs, un ritual íntim que es comparteix perquè cadascú en faci una lectura personal.

El de Mami passa en una caseta fosca a peu d’un camí. En una llar que ha aprofitat el llum d’un fanal de carretera per a posar-hi els fonaments. Com aquella carretera inquietant de Traces de Wim Vandekeybus.

Banushi explicava a la presentació de premsa que és l’homenatge a la mare que la va parir a Albània i a la seva àvia, que el va cuidar (com una mare) des que la biològica va emigrar a Grècia per trobar una vida millor. En la casa aïllada de tot es confonen totes dues, com si ell acabés despistant-se en els rols. La cura també és recíproca. Com Romeo Castellucci a Sobre el concepte de rostre en el fill de Déu també es produeix el canvi de responsabilitat: D’àvia a net, que primer ella l’alimenta i, més tard, de net a àvia quan ell la neteja i li dona sopes. Fora d’aquest triangle emergeixen de l’ombra altres éssers que, potser com un àngel salva i guareix o bé s’entra en un combat per a una nova conquesta. La sexualitat s’insinua sucant taronges. La redempció, oferint el pit per alimentar un famèlic, com el terrible final d’El raïm de la ira de John Steinbeck.

En aquesta postal d’un teatre físic entregat, que no especula ni pretén escandalitzar sinó sublimar quadres de bellesa, acaba baixant el mateix autor per retallar la foto de la mare alletant-lo. Tot forma part d’un gest d’agraïment, d’entrega, de contrició per consolar la mort de l’àvia.  Diu Banushi que va descobrir el teatre per casualitat i que, ara, aquesta disciplina li ha permès viatjar a mig món. Però que encara no ha trobat l’oportunitat de debutar a la seva Albània. Per cert, “mami” és un vocable per referir-se a mare a Albània i que utilitzar-lo l’avergonyia. Amb aquest espectacle lent, sensible, que s’embruta les ungles quan grata la terra fresca i s’ofega en un bassal d’aigua i llet, tracta de redimir-lo.