Com anem,  d’àrab? En sabem dir unes quantes paraules, o la nostra ignorància és complerta? Doncs, abans que l’escenari s’ompli de dansa, rituals i cerimònies, sacrificis animals que guarden inquietants paral·lelismes amb els sacrificis  humans, assassinats homòfobs i escenes de duel col·lectiu i individual  i també de joia col·lectiva i individual , i abans que la memòria del pare absent que va morir fa masses anys es faci aquí també ben present, potser cal oferir-li al públic una petita classe d’àrab. I d’ella , no solament se’n podran beneficiar els espectadors: també alguns dels integrants de la companyia necessiten en aquest sentit rebre unes quantes lliçons i millorar força el seu accent.

Així, amb una escena que en té quelcom de classe distesa, i que li permet també introduir unes gotes d’humor, és com comença Sidi Larbi Cherkaoui el seu nou espectacle. Han passat ja molts anys des que el jove Sidi Larbi amb ascendents magrebins (per part de pare) i belgues amb tarannà flamenc (per part de mare) , vinculat llavors a l’emblemàtica companyia Les Ballets C de la B, va realitzar les seves primeres visites als nostres escenaris. I en elles , va deixar ben clar el seu talent com eclèctic ballarí i coreògraf que, com una esponja, havia anat creat un estil personal en el qual s’hi podien reconèixer pinzellades de hip-hop i de dansa africana. De voguing i de Pina Bausch. De Rosas Danst Rosas i de William Forsythe. I l’eclecticisme formava també part ja de les seves primeres coreografies, com aquell admirable “Foi” en el qual s’apropava als misteris de la fe , tot deixant clar que “la fe pot produir monuments sublims, però també ser una  terrible força de destrucció” , mentre a l’escenari confluïa la música religiosa italiana del segle XVI ,amb aquella altra nascuda a regions rurals de la immensitat xinesa.

Des de llavors ,el creador de “Babel (words)” , un títol que ja ho diu tot, no ha deixat mai d’endinsar-se pels camins de la multiculturalitat , tot buscant gairebé sempre l’aspecte més engrescador de tanta cultural confusió. Però de tant en tant , cal tornar a les arrels. Fins i tot ,quan les arrels es troben també culturalment dividides. Cherkaoui , després d’haver-li ofert un tribut escènic a la mare, li ha volgut oferir també un altre al pare, tot viatjant cap  el Marroc. Però a l’hora de reivindicar identitats, no ha volgut de cap de less maneres oblidar-se d’aquella altra identitat que implica ser una persona queer , nascuda en un entorn que, lamentablement, no sempre ha sabut ni volgut ni pogut acceptar la identitat queer.

Tornem a classe d’àrab? Si hem fet ja alguns progressos en la matèria, potser sabem ja que la paraula “ihsane” fa referència a un concepte àrab relacionat amb l’excel·lència i la compassió, amb la bondat i l’altruisme, amb els vincles que creen una mena de comunió universal. Tal i com explica Sidi Larbi, la paraula ve a resumir l’idea general d’un espectacle que parla dels vincles que ens connecten amb el passat i de tot allò que ens recorda el que compartim com a humanitat .

Però Ihsane  és també un nom propi. I era justament el nom que figurava al carnet d’identitat de Ihsane Jarfi, un jove noi belga gai que va ser assassinat a la  sortida d’una discoteca l’any 2012. La pallissa que va causar la seva mort no en sabia res de l’excel·lència, la compassió, la bondat i l’altruisme ,  associats al nom de la víctima. I aquell crim al qual Milo Rau va dedicar ja un notable espectacle, és evocat també aquí, un cop les breus classes d’àrab deixen pas al viatge cap a les arrels magrebins de Cherkaoui.

Al llarg de trajecte ens esperen escenes de violència que ,de forma sublimada, connecten per complert amb aquelles que van acabar amb la vida de Jarfi. I aquestes escenes, donen pas a aquelles altres en les quals l’escenografia lleugerament kitsch amb quelcom d’il·lustració per a llibre de contes agafa les tonalitats fosques dels cementiris en els quals els vius vetllen els  morts . Això, quan  els cadàvers dels morts no queden enterrats sota les runes d’un gran terratrèmol , com aquell devastador que recuperen de forma virtual les quatre pantalles que envolten l’espai de ña representació i amaguen darrera seu els magnífics músics i cantants que acompanyen la proposta.

I després estan  els altres cadàvers, aquells que no ho són per culpa de cap desastre natural, si no de l’acció militar o paramilitar d’alguns estats que semblen desconèixer què vol dir la paraula genocidi; no hi ha manera que l’entenguin , ni en àrab, ni en cap altra idioma. Les sagnants banderes palestines que acaben també ocupant les pantalles, en donen bon testimoni.

En qualsevol cas, a la proposta de Sidi Larbi hi tenen cabuda també els reconfortants moments en els quals compartir un te ben mentolat et pot tornar a reconciliar amb la humanitat. I en els quals , allò que es comparteix és un grapat de flors o de grans de sorra que et reconecten amb els ancestres , de la mateixa manera que la llum que deixa anar una simple petita espelma, d’aquestes que coneixem també com a espelmes del te, es pot transformar en metàfora de les ànimes que ja no son presents de forma corpòria.

Evidentment, i com no podia ser d’altra forma tenint en compte els antecedents del seu creador, totes aquestes idees i tots els moviments escènics coreogràficament dissenyats que originen , donen lloc a moments de notable bellesa visual. Però cal afegir que amb això, no en hi ha prou. Cherkaoui crea al voltant d’aquests suggeriments un relat narrativament massa atapeït que, especialment al llarg del seu tram central, s’escora en excés cap a un esteticisme reiteratiu mancat de força teatral.

La bellesa i la qualitat interpretativa (per moments, també lleugerament dispersa) , no són suficient . Els bells moviments acaben adoptant un aire cansí, i el cansament es projecta també cap a l’amfiteatre i s’apodera de bona part de nosaltres. La recerca de la identitat i la forma com identificant-nos amb ella podem completar-nos una mica més  en allò que ens defineix de forma essencial, segueix despertant la nostra empatia. I el talent de Sidi Larbi, la nostra admiració.

Però aquest cop, el creador  s’ha quedat lluny de provocar la nostra sorpresa i la nostra emoció, com sí ha aconseguit fer-ho en tantes altres ocasions. El seu espectacle, més enllà dels pics de qualitat inqüestionable que ens present, es mou més aviat per un territori escènic una mica massa pla i reiteratiu, i també potser, una mica massa ple d’idees disperses que no s’acaben de concretar a nivell dramatúrgic.