Ihsane és la segona part d’un díptic que Larbi dedica a les seves arrels: flamenques per part de mare (les quals explorava a Vlaemsch, del 2022) i marroquines per part de pare (en aquest espectacle). Ihsane, per tant, és la continuació d’una recerca de la seva pròpia identitat per part del coreògraf belga, que es tradueix en un viatge de descoberta i autodescobriment, però també de desvetllament de les ja tòpiques mancances i cegueses d’Occident. L’espectacle posa en valor diversos elements de la cultura àrab i marroquina, com la llengua, l’hospitalitat, la música, els decorats, la comunitarietat…, però també ens parla de manera entrecreuada de la història del jove marroquí Ihsane Jarfi que va ser brutalment assassinat a Bèlgica en un atac homòfob i racista el 2012. Aquestes línies de dramatúrgia (El Arbi El Harti), acompanyades de la fantàstica música en directe de Jasser Haj Youssef (amb tot el grup musical, que per mi va ser el millor de l’espectacle), aconsegueixen transportar l’espectador tant en el viatge cultural com en el discurs de l’obra. Un discurs antiracista, pels drets LGTBIQ+, decolonial i antibél·lic que Larbi va col·locar enfront del públic com un mirall històric amb imatges documentals i alhora com un discurs de màxima actualitat amb 4 banderes sagnants de Palestina sobre l’escenari; escena que certament va glaçar la respiració de tot l’amfiteatre amb un silenci especialment incòmode, sabent-nos privilegiats i alhora impotents davant del genocidi que pateix el poble palestí a mans de l’Estat d’Israel.

Més enllà del discurs, generalment compartit en l’àmbit de la cultura, l’aspecte coreogràfic tenia moments de molta lucidesa, en què aconseguíem veure alguna manera de moure’s o un llenguatge diferents dels que estem acostumats, i podíem intuir la influència àrab en el moviment, però certament, no era la tònica de tota la coreografia, que també es valia de recursos justament molt occidentals i ja massa usats. D’altra banda, l’espectacle era innecessàriament llarg, ja que a més de la quantitat d’escenes i recursos que l’espectador no arribava a poder gaudir plenament, la sensació era d’alliçonament, com si en lloc d’anar al teatre haguéssim anat a un centre escolar –com s’insinuava al principi de la peça. A més, els textos que s’utilitzaven estaven molt poc pensats per l’escena –l’únic que a parer meu funcionava escènicament va ser el de “La violència”, que justament era més poètic en lloc d’assagístic. Tanmateix, el públic vam agrair infinitament que a més d’anglès (no fos cas que algun occidental no ho entengués) també es recitessin en català per part dels ballarins valencià Juan Pérez Cardona i el català Pau Aran Gimeno. També vaig reconèixer a escena el cubà Julio León Torres, establert a Barcelona. Sempre fa il·lusió veure artistes nostrats en grans escenaris i en grans produccions internacionals.

De fet, la peça compta amb intèrprets del Ballet du Grand Théâtre de Genève, que actualment dirigeix Larbi, però també d’Eastman, la seva pròpia companyia, així com altres intèrprets i artistes que comparteixen les mateixes arrels marroquines que el coreògraf belga. Malauradament, l’alerta de les fortes pluges del cap de setmana va obligar a cancel·lar la segona funció d’aquest espectacle (així com tantes altres activitats a l’aire lliure).