Sidi Larbi Cherkaoui ha tornat amb la seva intensa sensibilitat. Ihsane és el retrat d’un crim per racista i homòfob. Al 2012, van atonyinar un jove a Lieja, que va causar una notable revolta social. Milo Rau en va fer un muntatge, anys enrere. Diu Larbi que la peça vol ensenyar la diferència àrab, perquè sovint, des d’Europa es tendeix a unificar com un tot absolut. Ell, fill de mare belga i pare marroquí, reivindica els matisos en el seu habitual cant a l’empatia amb l’altre. Més enllà del fons, la forma del muntatge, carregada d’imatges i amb 25 ballarins i sis músics que toquen la música en directe, atrapa l’aire, amb uns moviments de braços magnètics, compassats, fins i tot des de la diferència. No és només moviment, és dansa en majúscules perquè captiven en el seu exercici d’atrapar l’aire, en unes coreografies puntuals, però que ho arrabassen tot.

En el món de Larbi, les catifes són espai d’acollida però també elements per a embolicar morts amb urgència. Les tasses de te desapareixen quan arriba la violència. I les pantalles d’uns mòduls que transformen l’escena projecten escenes de desgràcia mentre una bandera palestina va omplint el seu triangle vermell de sang innocent. El coreògraf insisteix amb la necessitat de pensar en llibertat i sense prejudicis. La mort d’Ihsane va aixecar una protesta que va sensibilitzar. Sembla que, ara, ho demani també de les altres víctimes desconegudes, patides en latituds molt llunyanes de l’orgullosa Europa, independentment de preferència sexual i procedència. Per això els ballarins s’adrecen al públic llençant les catifes mortuòries, i repartint les flors que preguen per a les víctimes. Al prosceni, es van passant grapats de sorra, metòdicament, com un ritual sentit, intentant que aquell símbol restableixi confiances, camins de llum, que ajudin a compadir-se de les víctimes i lluitar pel respecte a les diversitats. Potser el problema és que, amb tant a explicar, la dansa queda en segon pla. Larbi hauria d’entendre que les seves reflexions ja traspassen a la dansa. I que si ho vol concretar amb paraula (la llengua és una altra de les seves obsessions) ho podria argumentar a la sinopsi del programa de mà.

Cherkaoui va ser, juntament Akram Khan (Gisselle, Xenos), un dels coreògrafs que va catapultar el seu pas pel Ballet C de la B d’Alain Platel (Nicht schlafen, Gardenia). Manté, en certa manera, la fórmula (tot i que hagi desplaçat la partitura barroca als sons d’arrel O populars) i l’escenografia és un element més del ball, perquè es va transformant, tot i que ara disposi d’elements més realistes com el temple.

Va sorprendre amb Sutra en una coreografia que incoropora monjos Shaolin a la seva proposta contemporània amb una sorprenent ductilitat. No va ser tan rodó Puz/zle, que figura com l’últim treball al Teatre Grec, tot i que se’l pot anar seguint sigui al Temporada Alta (Dunas, Play, 4D), o a les programacions del Mercat de les Flors., com aramFractus V  o Babel (words), principalment.