Si tingués que triar els deu més sensacionals fragments de la història del cinema musical, en hi ha un que mai no faltaria al llistat : l’excepcional “Cool” ,tal i com el va coreografiar el geni de Jerome Robbins (que, efectivament, era un creador genial, però tenia alhora un llegendari geni despòtic ) a la primera versió cinematogràfica de “West Side Story”, el mític musical que ara – per cert- és a punt de presentar-se al Liceu (29 i 31/7) en versió concert dirigida per Gustavo Dudamel.

Em trobava jo l’altra nit gaudint pràcticament en estat d’abducció d’aquesta meravella hipnòtica que és el “My Fierce Ignorant Step “ creat per Christos Papadopoulos, i el cap se me’n va anar cap aquell “Cool” que, insisteixo , només trobareu al film de l’any 1961; la versió filmada per Spielberg sis dècades més tard devaluava per complert aquest segment musical tant a nivell coreogràfic com a nivell dramatúrgic, i en capgirava del tot el seu sentit .

I l’endemà, tot posant-me a recopilar informació sobre les opinions que havia anat originant la proposta de Papadopoulos des que “Step” va començar a donar passos pels escenaris mundials fa uns pocs mesos, vaig poder comprovar que l’associació que havia fet, no era només cosa meva. Casualment, la primera publicació online que em va sortir al pas, la revista “Springback Magazine” , establia també un paral·lelisme entre el sensacional grup de deu ballarins que ens presenta Papadopoulos i aquelles bandes rivals (els genuïnament nord-americans Jets i els molt llatins Sharks) que es disputaven els carrers del West Side.

A “Cool”, el protagonisme recau en els Jets, que després d’haver viscut un moment especialment dramàtic, ara es reuneixen a un garatge, mentre el nou líder de la banda els hi demana als seus molt neguitosos cossos a punt d’esclatar de ràbia una mica de calma. La prodigiosa escena es desenvolupa sota la il·luminació proporcionada pels fars dels cotxes i les furgonetes que dormen al garatge. I quan la coreografia s’esvaeix , el grup, de nou totalment cohesionat, ens mira a tots nosaltres dirigint la mirada cap a la càmera, trencant la quarta paret ( o en aquest ca, si voleu, la quart pantalla) i mostrant-nos alhora la seva arrogància i unitat, la seva determinació com a grup capaç de superar les inseguretats i les ports individuals.

Aquesta mirada s’assembla molt a la que ens dirigeixen els deu protagonistes de l’espectacle de Papadopoulos cada cop que s’aproximen al límit que separa l’escenari de les grades on seu el públic, gairebé com si juguessin alhora a desafiar-lo i a buscar la seva complicitat, tot deixant molt clar que si no donen el pas que separa l’espai escènic de les butaques plenes d’espectadors, és ben bé perquè no els hi dona la gana, encara que la temptació sigui molt forta.

En qualsevol cas, i mentre evolucionen tot seguint el ritme marcat per una també magnètica banda sonora de Kornelios Selamsis que en el seu tram final es deixa contaminar per trompetes emblemàtiques de la música barroca, els deu integrants d’aquesta altra banda no deixen en cap moment d’oferir-nos aclaparadores mostres de la dinàmica que els manté units. No exactament com una pinya; el seu moviment de vegades es centrifuga i dispersa.

Però sempre , per tornar a l’instant a mostrar el seu caràcter grupal . Quelcom que no impedeix, d’altra banda, reconèixer la individualitat que s’escola de vegades com un llampec, tot imprimint-li al gest grupal un caràcter personalitzat. D’altra banda, la dinàmica de grup no impedeix tampoc reconèixer que com acostuma a passar a tots els grups, alguns dels seus integrants funcionen una mica també com a motor del conjunt. Una funció aquí assignada a Sortiria Koutsopetreu i, molt especialment, a un carismàtic Georgios Kotsifakis que no perd mai la seva posició situada en primera línia del grup.

Papadopoulos explica que aquest espectacle en té quelcom de retorn als seus dies d’adolescència, buscant en ells refugi, davant la ràbia que li provoca un present dominat per “la corrupció, les guerres, la destrucció del medi ambient i l’ascens de l’extrema dreta”. Girar la mirada cap a l’adolescència implica tornar a retrobar-se amb “l’anhel de viure d’aquell moment, la velocitat, l’impuls indestructible, la sensació que tot era possible.” I quan tot sembla possible , et sembla també que tens davant teu un món obert, i que el podràs viure tal i “com el desitjàvem i el mereixíem”.

Papadopoulos i el seu compacte grup de magnífics i infatigables ballarins aconsegueix transmetre exactament aquesta sensació , sense deixar alhora subtilment d’apuntar la seva fragilitat. Els cinquanta-cinc minuts de la seva coreografia resulten tan additius que desitjaries que es prorroguessin indefinidament. Però cal no deixar-se enganyar pel miratge: quan la coreografia s’aturi, l’eufòria deixarà pas a una realitat entossudida en demostrar que no; no tot era possible.

I ara, tornem a Robbins per un moment. Si heu vist alguna vegada “WSS” als escenaris o a la pantalla, recordareu que tot comença amb un simple espetec de dits . Després , ja arribarà l’eclosió coreogràfica dels cossos. Però , inicialment, només hi ha aquest espetec , progressivament compartit pels membres d’un grup que mostra amb el sorollet dels dits la seva pertinença a una mateixa identitat, i deixa anar de pas una amenaça dirigida als grups rivals.

Doncs també Papadopoulos arrenca la seva proposta partint del petit gest que, poc a poc , va prenent embranzida , i es va transformant en la contundència d’un gran moviment compartit per la comunitat. Arribats a aquest punt , i encara que sigui al llarg d’una hora tan fugaç com esplèndida , tots nosaltres ens podem sentir també part del grup, i compartir la seva potser fugaç eufòria. Això, mentre els cossos dels seus integrants s’abalancen cap a nosaltres per donar-nos l’esquena tot seguit, sense deixar alhora de buscar amb la mirada la nostra complicitat. I la troben, de ben segur que la troben: qui podria resistir-se , davant la seva fascinant determinació?