Christos Papadopoulos construeix a My fierce Ignorant Step una elaboradíssima coreografia a partir d’un joc minimalista. Com quan un adolescent (principalment) practica posats davant del mirall, buscant quin pot ser el gest que sedueix millor l’interlocutor, trobant l’actitud per sentir-se còmode en un cos que es transforma i que ha de bastir una personalitat en construcció. Imaginem una tarda d’estiu ensopida, en què màgicament es juga amb un metrònom, que s’accelera. Al rostre se li suma un petit moviment, quasi imperceptible, com d’invitació d’apropar-e a compartir conversa amb una persona desconeguda, en un envelat de festa major.

El joc de moure el coll seguint una cadència que es va trencant, es trasllada a les cames i comença un moviment que va ampliant l’arc. És un ritme que es contagia entre els 10 ballarins que, sense tocar-se, realitzen figures amb les sis noies en dos triangles als extrems i els 4 nois fent un quadrat, que va girant. Com si fos una coreografia de festa major, com aquelles danses del countryline, la velocitat no deixa d’incrementar-se. Finalment, els braços comencen a alçar-se fins a l’altura de les espatlles. Les passes són ja quasi salts que es projecten des d’unes trepitjades sonores. La complexa coordinació de cada ballarí se suma a l’evolució de les figures que van transformant-se com un rellotge suís, com aquelles taules barroques que tenien calaixos secrets, que necessitaven una manipulació delicada dels seus elements mòbils.

Tots 10 intèrprets miren cap endavant, però, un cop la formació s’estabilitza en una mena de triangle despuntat, el nou que continua al centre interactua amb la mirada amb les companyes que l’envolten. Normalment, en teatre quan un mira l’altre, li dóna focus, fa que la gent miri a l’observat. Ara, en canvi, la insistència a connectar amb les altres, fa que el protagonisme se l’endugui el ballarí del centre. És, a més, el que va alliberant les passes i els braços, el que marca la pauta i alhora, la trenca.

Papadopoulos troba una clau, aparentment senzilla, que la destil·len fins a ser virtuosa, aeròbica i envolvent. No deixa de respirar energia i festa, amb una expressió aparentment neutra dels rostres (només al final pel cansament es muten els rostres de concentració a la satisfacció per compartir l’acció. El públic no perd passada. De gust, provaria de sumar-s’hi, si fos capaç de mantenir la verticalitat de l’espatlla i la velocitat de les cames, que té un cert aire de dansa tradicional. Papadoulos convenç i s’endú el favor del públic, que ja el va poder veure al Grec del 2018, a la Sala Hiroshima (Opus).

La connexió internacional del Grec permet aquestes descobertes de l’entorn d’Atenes. Cesc Casadesús va descobrir en els seus vuit anys de direcció el treball de Dimitris Papaioannou, que va signar tres treballs The great tamer (2017), Transverse orientation (2021) i Ink (2024).