Christos Papadopoulos és el clar exemple de com n’és de potent la simplicitat ben executada, de com una idea senzilla i aparentment petita ens pot permetre aprofundir fins a tocar els fonaments d’idees i experiències profundes de l’existència. Si ja ens va enamorar el 2022 amb Larsen C –una peça inspirada en el desgel d’una barrera de gel gegantina a l’Antàrtida–, el coreògraf minimalista grec ho ha tornat a aconseguir amb My fierce ignorant step (El meu pas ferotge i ignorant), una peça que parteix dels passos (steps) i el ritme com el binomi més bàsic del moviment, això és, de la vida i, per tant, de la dansa.

Una passa ferotge i ignorant és aquella que fem amb total determinació, però sense saber on ens durà, aquell pas que ens fa sortir de la indefinició (o indecisió) per simplement ser, i ser amb propietat, sense mitges tintes. Si aquesta serà la passa correcta o no, la millor possible, el temps ho dirà, però justament perquè la fem amb total desconeixement de les seves conseqüències, serà l’única possible, i per tant, també la millor possible. Justament així s’esdevé l’espectacle, d’una primera passa de tot el grup (10 intèrprets), a tot el seguit de passos que conformen la coreografia rítmica que va in crescendo; això justament ens permet apreciar com a espectadors tots els nivells de complexitat pel que pot evolucionar el simple fet de caminar i la seva musicalitat. Si bé a Larsen C hi havia un component de percepció visual més important, en aquest cas, la claror i claredat de la posada en escena ens permet posar el focus en l’aspecte rítmic de cos de ball: la corporalitat del moviment rítmic, la materialitat de la música encarnada en els cossos en moviment.

Coreògrafs com Papadopoulos ens recorden que unir el cos al ritme o el moviment a la musicalitat (sense necessitat de discursos ni teatralitat) també pot tenir un altíssim potencial poètic, tant pel que fa a la coreografia, com a la dramatúrgia i l’acte escènic mateix, i que justament aquesta unió ens permet connectar com a públic amb una sensació de vitalitat només comparable amb l’experiència mateixa de ballar.  A més, ballar al ritme de la música tampoc necessita cap justificació –com se sol exigir a la dansa (a diferència de la música)–, sinó que la mirada dels intèrprets, sempre cap al públic (mantenint la frontalitat en tot moment mentre ballen), ja ens pot interpel·lar molt més que qualsevol recurs tècnic, estètic o discursiu.

S’agraeixen propostes de dansa en què es nota la meticulositat i el temps dedicat al treball de cos i el desplegament d’una idea, quan el pressupost (principalment d’institucions públiques) es dedica al que acabarà sent l’experiència de l’espectador, més que no pas a cridar l’atenció a les xarxes socials. La dansa, la més efímera de totes les arts vives, ha de lluitar (i cada cop més) per ser recordada pel seu auditori, per deixar alguna empremta encara que sigui en forma de commoció.