Com representar la violència? Com representar després de la violència, després d’haver-la patit? Què fer d’un cos que torna de la mort que representa una violació? Aquestes són les preguntes que es fa Carolina Bianchi a la trilogia Cadela força, de la qual el Grec va portar fa dos anys La núvia i el Bona nit Ventafocs i enguany torna amb la segona entrega, The Brotherhood. Per respondre-hi, en aquesta segona obra Bianchi va a buscar els orígens, les estructures i els discursos patriarcals de germandat entre homes, encarnats pels set actors de la companyia Cara de cavalo.

L’any 2012 l’artista brasilenya va patir una violació, amb submissió química, en una festa d’artistes i intel·lectuals. Més enllà de les representacions de la confraternització masculina dels discursos sobre l’amor romàntic (sobretot musicals), aquesta associació entre art i violència sexual és la que introdueix el tema central de l’obra: la crítica a la figura del geni masculí. En el plantejament de la peça, l’origen autobiogràfic és relativament secundari, i fins i tot podria no haver tingut lloc. L’obra brilla en la superposició de discursos que es manipulen, posen entre cometes, critiquen obertament i ressignifiquen per posar en evidència el caràcter profundament excloent, opressiu i fal·locràtic de la figura del geni creador (masculí, és clar).

Perquè, com Bianchi posa de manifest, els fils que uneixen els genis i la violència sexual són múltiples, i comencen amb la negació d’haver nascut de mare (aquí pensem en Adrienne Rich), que genera una ràbia que es tradueix en creació, i en violència contra les dones. Després, els desequilibris, depressions i excessos dels genis es perdonen en nom de l’excel·lència creativa, i això inclou els abusos de poder envers noies joves que els admiren i se’ls posen fàcilment a l’abast. Com succeeix una vegada i una altra amb grans homes de teatre, ens recorda Bianchi en un passatge impagable si tenim en compte que el director de la institució que alberga l’espectacle estava assegut a primera fila entre altres prohoms teatrals del país.

De forma molt intel·ligent, productiva i humorística es mobilitzen, sobretot, dos grans referents: La gavina de Txhèjov, amb la relació entre Treplev, l’artista maleït, i Nina, la jove aspirant admirativa; i 2666 de Roberto Bolaño, amb el personatge de Klaus Haas, que inspira una hilarant entrevista a un director de teatre de qui es ridiculitza la banalitat de les opinions i es posa en evidència la laxitud moral i manca d’empatia a l’hora d’entendre les relacions (sexuals) amb les actrius que dirigeix. A la novel·la de l’escriptor xilè, Haas és nebot del gran escriptor Archimboldi i un dels acusats dels feminicidis de Santa Teresa: una figura, doncs, que vincula la violència sexual i la creació. A la segona part, la llarga llista de feminicidis de 2666 inspira també les múltiples narracions de violacions que desgranen els intel·lectuals masculins (que no les entenen). Després d’aquesta escena, l’obra perd pistonada i s’embolica en escenes més físiques i menys brillants que les precedents.

A l’altra banda del geni, sempre, la figura de Bianchi i l’ambigüitat moral d’impugnar un model el qual tanmateix s’admira i es continua valorant com a referent, i la pregunta oberta de què fer amb un Jan Fabre que es detesta pels comportaments morals i s’idolatra per la producció artística. Si els directors veuen la seva obra com una cosa que passa fora del seu cos, Bianchi presenta com a indissociables el dolor de la violació i l’autoconcepció com a creadora, sempre en manca respecte al model masculí, amb l’autoparòdia dels cinc-cents fulls de notes que porta amunt i avall de l’escenari i l’assenyalament de la condescendència masculina, sobretot quan es lloa la seva valentia.

Al final, malgrat el cansament de la pròpia obra i el convenciment de voler elevar-se als grans models (l’autora professa un credo artístic clàssic, que declara voler ser antitema) s’ateny una certa redempció, la catarsi que no se sabia si arribaria al final de l’obra: un últim gran model, Sarah Kane, pren el lloc dels seus predecessors masculins i constitueix l’esca que inspira Bianchi a cremar totes les estructures del patriarcat, de l’anomenada Brotherhood. Ens quedem amb les ganes de veure què reneix d’aquestes cendres a la tercera part de la trilogia.