Si algú va aprofitar les representacions de “The Broterhood” al Teatre Lliure de Montjuïc per gaudir abans de la gran exposició que el Caixaforum situat a quatre passes li dedica a Rubens, es devia dur una bona sorpresa. I és que la segona part de la Trilogia Cadela Força creada per Carolina Bianchi , arrenca com qui diu precisament davant la visualització a mida gegantina d’un quadre de Rubens.

El cèlebre quadre es titula “ El rapte d’Hipodamia”. I en ell es plasma la pitjor i més violenta cara d’aquesta “broterhood” a la qual es refereix la Bianchi; aquesta camaraderia entre mascles que , en el cas de la pintura de Rubens, està representada per un grup de centaures excitats per la beguda que pretenen arrencar Hipodamia dels braços del seu marit , el rei Piritous, el mateix dia de la boda.

Val a dir que ,com és ben sabut donades les seves característiques morfològiques, els centaures representaven també tota la bestialitat que pot amagar  dins seu l’home. I cal afegir que , segons la mitologia, la reina i les altres dones que assistien a la festa , no van ser les úniques possibles víctimes triades pels centaures: també els nois jovenets van córrer un seriós risc, feliçment avortat per un intrèpid  heroi.

En qualsevol cas, el quadre de Rubens resulta del tot adient per tal d’entrar de ple en el gran tema al voltant del qual s’estructura tota la trilogia; el tema de la violència exercida contra les dones . I patida al seu moment per la mateixa creadora, que va ser violada després d’haver estat sotmesa a aquella submissió química que Bianchi ha reproduït a cadascuna de les representacions de “La núvia i el bona nit Ventafocs”, el primer lliurament de la trilogia, vist en aquest mateix escenari fa un parell d’estius.

Rubens a banda, al llarg dels nombrosos pròlegs amb els quals la creadora dona el tret de sortida d’una proposta escènica que bordeja les quatre hores de durada hi fa també acte de presència l’assassí de gavines més cèlebre de tots els temps. Parlo del  Konstantin Tréplev de Txèkhov que fa ben poc passejava també la seva tristesa de dramaturg incomprès, poeta no tan bo i enamorat abandonat per la seva enamorada per aquesta mateixa Sala Fabià Puigserver. I parlant de trets, ja sabeu que temps després d’haver matat a trets la gavina, el dissortat noi s’acaba alhora llevant  la vida tot engegant-se un tret al cap.

Però això no l’eximeix de merèixer també les recriminacions de Bianchi , que el veu com un  membre més d’aquesta tòxica  confraternitat masculina tan present alhora  en les més altes  esferes intel·lectuals i artístiques. Bianchi  vol aquest cop dirigir cap a elles  uns quants trets . I aquests, donen peu  a apropar-se a la pregunta que sacseja l’univers cultural cada cop que es produeix alguna revelació vergonyosa sobre alguna de les grans figures que porten temps il·luminant les nostres inquietuds artístiques : cal saber separar la creació del seu creador?

Bianchi es fa a ella mateixa la pregunta tot referint-se al seu durant tants anys admirat Jan Fabre. Tot contemplant en un llibre les pertorbadores  i potentíssimes imatges de “Je suis sang”, aquella obra mestra escènica fabreiana que al seu moment va passar també pel nostre Teatre Grec, Bianchi va decidir que ella , de gran volia ser també Fabre. Però molts anys després va saltar l’escàndol que (dit sigui de pas) va impedir que Barcelona gaudís del no menys magistral i absolutament monumental (vint-i-quatre hores de representació) “Mount Olympus”. I si voleu que us digui la veritat a risc de rebre uns quants mastegots políticament correctes, diria que la cancel·lació de l’espectacle , com passa amb la cancel·lació de qualsevol obra artística efectuada com a conseqüència  del judici moral que mereix la figura del creador, no va fer altra cosa que impedir que la nostra vida teatral gaudís d’una fita escènica d’aquelles que fan Història (així, amb majúscula ).

Molt abans , i en la que potser sigui la millor escena del seu sempre estimulant però sovint descompensat espectacle, Bianchi li realitza una entrevista en viu i en directe a una de les més grans patums de la vida escènica mundial, el ja llegendari director Klaus Haas . I qui s’estigui preguntant ara com és possible que aquest nom no li soni i perquè no ha vist mai cap dels seus pel que sembla molt aclamats  muntatges teatrals, no té més que buscar el seu currículum pel món virtual, i trobar la seva connexió amb un mític literat xilè també molt connectat amb Barcelona.

Però alhora , aquesta bona escena mostra també les febleses que presenta la proposta d’aquesta bona creadora amb quelcom d’alumna avantatjada d’Angélica Liddell que és la Bianchi. I és que l’ombra de la Liddell planeja tota l’estona per damunt de l’espectacle. I  es fa especialment ostentosa en moments tan determinants com ara l’exhibició  genital que s’introdueix en la ja esmentada entrevista, i que acaba donant lloc a una lamentable escena de sexe tan impostada que gairebé destrueix els bons resultats del fragment anterior.

Aquí és on les odioses però inevitables comparacions ,deixen a la vista l’abisme que separa la impostura efectista de l’exercici visceral. I les comparacions no beneficien tampoc massa ni l’apartat textual de la proposta ni la seva representació: el magisteri que transmet la  Liddell  quan deixa anar bilis per la boca , segueix sent incomparable.

Tot dirigint-li mostres d’afecte que comparteixo per complert al memorable Heathcliff de “Cims borrascosos”  i oferint-li un sentit homenatge a la radical i dolorosa honestedat suïcida de Sarah Kane, la creadora brasilera instal·lada ara ja al cor de la vella Europa dona sobrades proves del seu carisma escènic, tot i que de vegades sembli que s’esforça massa en mostrar la seva cara més rabiosa. I ofereix un espectacle notable però també notablement marcat pels seus daltabaixos.

Compta per aixecar-lo amb una fraternitat de mascles als quals despulla amb intencions també força liddellianes, i que saben seguir-li el joc i salvar el llarg primer fragment de la segona part del muntatge ,dedicat a anar saltant de violació en violació amb voluntat documental. I compta també amb un nadó de plàstic que forma part dels pròleg dels pròlegs. Es convertirà algun dia aquesta tendre criatura en un violador, o en un depredador sexual que faci servir el seu status social i/o cultural per aprofitar-se de qualsevol dona que li surti al pas? Aquesta és la  inquietant pregunta amb la  que comença un muntatge escènic que, tot i les seves irregularitats , és prou potent com per despertar intenses polèmiques al seu pas.