La febre per adaptar novel·les sembla que no és exclusiva dels teatres públics catalans. A Europa també ha calat la dèria d’adaptar aquelles novel·les que han marcat a directors, adaptadors i productors. Crisis d’idees? Abaratiment de costos? Una manera d’assegurar el tret? Tot al mateix temps i a tot arreu. Però no ens engresquem amb debats sense fi. En aquest racó d’Internet ja hem cantat les quaranta als programadors quan ha calgut. Però a escala internacional no hi arribarem. No ens pertoca a nosaltres analitzar la programació artística del Internationaal Theater Amsterdam. La companyia d’aquest prestigiós teatre europeu ha portat al Grec d’enguany, al TNC, una adaptació molt interessant de The Hours de Michael Cunningham. 

Molts recordareu la pel·lícula protagonitzada per Nicole Kidman, Julianne Moore i Meryl Streep. Ara les tres històries de tres dones íntimament lligades a la novel·la Mrs Dalloway de Virginia Woolf ocupen un escenari giratori, un cercle que esdevé l’espai més idoni per parlar de la relació entre aquestes tres senyores. Darrere la proposta està Eline Arbo, una dona noruega, nascuda al cercle polar àrtic, que fa any i mig que dirigeix el popular teatre públic de la capital dels Països Baixos. Molts la veuen com un digne relleu de la feina que va fer l’ínclit Ivo Van Hove, sens dubte un dels directors contemporanis més aplaudits de tota Europa. Arbo, qui enguany ja s’ha emportat el prestigiós premi Olivier pel muntatge de The years d’Annie Ernaux, ha treballat en aquest muntatge que hem vist tres dies al TNC amb alguns dels intèrprets més importants de la companyia de l’ITM. Però curiosament ha brillat més la direcció escènica, la posada en escena que no les interpretacions. Com pot ser que una direcció sigui més excel·lent en l’execució formal de la idea que no pas en la interpretació dels qui se suposa que han d’explicar la història? La direcció ha d’equilibrar la posada en escena sense descuidar la interpretació. A veure, que tampoc vaig a fer sang. Les interpretacions són bones en general, però hi ha una nota discordant que fa grinyolar la perfecció de l’engranatge que Arbo ens ha volgut mostrar. 

Anem a l’argument. La primera dona que presenta el narrador -una figura literària ben resolta, però que segurament se li hauria pogut fer una esporgada per agilitzar el ritme en alguns trams- és Laura Brown, una dona ubicada a l’any 1949 a Los Ángeles, una mestressa de casa que es deleix pel seu fill i el seu marit, a qui li ha de cuinar un pastís d’aniversari. Però la lectura de Mrs. Dalloway l’engoleix en una espiral de dubtes sobre qui és i qui vol ser. La segona dona és Clarissa Vaughan, una dona “progre” de finals de segle a Nova York (que simbolitzarà la moderna Mrs. Dalloway), que ha de preparar una festa per celebrar el premi Carrouthers que li han atorgat al seu amic, Richard, malalt de sida. La tercera dona, com era d’esperar, és la mateixa Virginia Woolf, a la que a principis de segle es troba pensant en una nova novel·la, Mrs. Dalloway mentre intenta lluitar contra el gegant de la depressió que es va colant en la narració. 

És obvi que l’argument i el reconeixement per crítica i públic de la novel·la de Cunnigham i de la pel·lícula de Stephen Daldry com deia ja poden ser raons de pes per voler portar a terme aquesta adaptació. Però probablement hi ha un altre factor més important per la directora: va escollir aquesta obra per seguir la trilogia sobre l’autoconsciència que va començar amb la premiada The years i ha conclòs amb The laws de Connie Palmen. Una trilogia que també és coneguda com la del cercle, perquè totes tenen aquesta figura com a leitmotiv escènic. En el cas que ens ocupa, a més és un cercle giratori que es mou a diverses velocitats, segons passa el temps. Sobre aquest cercle s’estableix els diferents sets escènics. Cada un sembla que li pertoca a la història d’una de les dones, però les transicions ja marquen el deambular d’aquestes senyores per tot l’escenari, ocupant aquells espais que abans pertanyien a l’altra. El moviment escènic té molt a veure amb l’efecte del flux de consciència que Cunnigham va voler materialitzar en la novel·la, que, de fet, és una còpia/ homenatge a l’estil que Virginia Woolf va aplicar a Mrs. Dalloway. Per materialitzar aquest patró són claus el cercle giratori, el moviment escènic, la música amb un cert leitmotiv repetit i el personatge del narrador qui dona veu als pensaments de les tres dones.

Tanmateix, la fantàstica posada en escena queda parcialment eclipsada per alguna interpretació un xic sobrepassada. Marieke Heebink, una d’aquestes actrius de prestigi de la companyia, sobreactua en diferents passatges de l’obra, exagerant el dramatisme. Que sigui el personatge més vitalista i enèrgic de les tres no significa que vagi a la caricatura. També li passa en algun moment a Ilke Paddenburg, qui en general està sempre ben enfocada en la contenció del seu personatge, igual que Chris Nietvelt, la Virginia Woolf, qui manté l’equilibri entre la flema britànica i la trencadissa emocional que viu el seu personatge. Entre aquestes tres dones es mou amb destresa i molt d’ofici, Steven van Watermeulen (amb una gran semblança a Ed Harris, actor que interpreta Richard al film). També els acompanyen interpretant diferents personatges, Jesse Mensah i Hanna van Vliet, on ella insufla més força als seus personatges episòdics, mentre que ell destaca com a cantant en algunes de les cançons que acompanyen l’obra (i que, no sabem per què, no es van traduir durant l’obra) i serveixen per fer les transicions.

Malgrat aquestes notes desafinades, és un gran encert per part de l’equip del Grec portar aquesta proposta al TNC i veure com se les gasta un talent jove europeu i ja consolidat com és Eline Arbo. El seu tercer acte amb el moviment de mobles al centre fix del cercle és fantàstic i les escenes dels suïcidis són escènicament impecables. Primer, resol la mort de Richard fàcilment amb els elements que té sense perdre el dramatisme que necessita. Segon, explica la mort de Woolf, d’una manera més espectacular i poètica, donant-li distància per fer-la important, encara que sigui un comiat molt cinematogràfic. Arbo transmet bé el concepte de les històries connectades, d’aquest cercle tancat on es troben tres dones que lluiten per escapar de les cotilles que la vida i la societat els ha posat.