L’escriptor James Joyce el 1922 va convertir en universal una història tan complexa com la del seu «Ulisses» del Dublín de l’època que transcorre en només set hores. El 1999, l’escriptor i guionista nord-americà Michael Cunningham (Cincinnati, Ohio, EUA, 1952) va reunir en un dia, també dels anys vint, la vida de l’escriptora Virginia Woolf, aquell en què pretesament comença a escriure la seva novel·la potser més coneguda, «Mrs. Dalloway» o «La senyora Dalloway».

I Michael Cunningham ho va fer contrastant les inquietuds de l’autora londinenca Virginia Woolf amb dues dones més de dues èpoques diferents del segle XX que, en alguns casos, com un clam de la recerca de la igualtat i la llibertat de la dona, podrien ser també del segle XXI: una editora del Nova York dels anys noranta, Clarissa Vaughan, i una mestressa de casa de Los Angeles del 1949, Laura Brown, envoltades d’altres personatges secundaris, com la mateixa senyora Dalloway de ficció dins la ficció; el poeta Richard, tocat per la pesta de la sida de l’últim quart de segle XX i per a qui Clarissa Vaughan compra poms de flors per portar a la festa que li han organitzat després de guanyar un premi literari; o el marit i el fill petit de Laura Brown per a qui la jove mestressa de casa prepara un pastís d’aniversari del marit.

Amb aquesta novel·la, que en realitat en el seu original literari evoca els últims dies de Virginia Woolf quan el 1941 se suïcida llençant-se al riu amb un feix de pedres, l’escriptor Michael Cunningham va ser reconegut entre el 1999 i el 2000 amb els premis Pulitzer, el PEN Faulkner i l’Stonewall Book. Dos anys després, el director Stephen Daldry en va adaptar una versió cinematogràfica amb un trio estel·lar: Meryl Streep, Julianne Moore i Nicole Kidman. La novel·la es troba publicada en català des del 2003 a Edicions 62, traduïda per Montserrat Morera Busqueta.

Ara ha estat la directora noruega Eline Arbo (Tromso, Noruega, 1986) amb la companyia de l’Internationaal Theater Amsterdam (ITE) la que s’ha acostat a la trama de la novel·la de Michael Cunningham amb una versió dramatúrgica que, respectant força la tesi original —hi ha guspira lesbiana amb petó a càmera lenta inclòs i suïcidi amb efecte escenogràfic final que la Sala Gran del TNC permet emfasitzar encara més— entrellaça i circula a través de l’amor, la mort, l’esperança i la desesperació de les tres protagonistes.

El muntatge compta amb sis intèrprets, a un dels quals li atorga el paper de narrador, que eleven el discurs a la màxima potència —original neerlandès i sobretitulat català i anglès— i que la directora ha situat en una àmplia plataforma circular —de nou uns altres cavallets com els que la companyia d’«El Petit Cirque» va situar al Teatre Grec—, amb un attrezzo domèstic, que en aquest cas no és només un recurs escenogràfic convencional sinó una possibilitat imaginària de recórrer d’un espai a un altre, d’una hora a una altra, d’un temps a un altre de Virginia, Clarissa i Laura. A més, la directora ha jugat amb les dobles aptituds dels intèrprets, la veu discursiva i la veu cantada, una opció que fa que durant els aproximadament cent minuts de la trama hi hagi sempre un subtil i suggerent acompanyament musical amb piano elèctric en directe.

I de fons, flors de tots colors, moltes flors. Poms de flors que van i vénen. Perquè, com diu Michael Cunningham al final de la seva novel·la «Les hores (The Hours)»: “Vivim la nostra vida, fem el que fem i després dormim. És tan senzill com això: uns es llencen finestra avall o moren ofegats o prenen pastilles; uns altres moren a causa d’un accident; i la majoria som devorats per alguna malaltia o, si tenim sort, pel pas del temps. (…) Vet aquí, doncs, la festa. Vet aquí les flors encara fresques, oloroses i ufanoses. Una festa per als que encara no han mort, per als qui, per una raó misteriosa, encara tenen la sort d’estar vius.”

Virginia Woolf en estat pur, doncs, com l’ànima en pena que s’allunya fons enllà amb la imatge d’un final vaporós, tant cinematogràfic com evocador de l’obra de Michael Cunningham, en una posada en escena plena de sensibilitat i bellesa estètica.