“La senyora Dalloway va dir que ella mateixa compraria les flors.” I així, amb aquesta frase, i  amb  el passeig que condueix  cap a la floristeria des de la bonica llar en la qual Clarissa Dalloway es disposa a celebrar aquest capvespre  una gran  festa que la portarà a retrobar-se amb el passat, s’inicia un dels més excepcionals  monuments literaris del segle XX. La “Mrs. Dalloway” de Virginia Woolf viu al Londres dels anys vint del segle vint . I és ben cert que per la ciutat deambulen encara soldats com ara el Septimus Warren Smith que tant de protagonisme té també en aquesta història; joves veterans que han convertit les cicatrius deixades per la recentment finalitzada Primera Guerra Mundial en un estrès post-traumàtic que convida constantment a posar-li punt i final a tot i llançar-se des d’una alta finestra.

Però aquest matí de juny és massa bonic i massa lluminós com per posar-se  a pensar en aquestes coses .Per cert: la senyora Dalloway resideix  des de fa dècades al barri de Westminster. I això implica residir a l’ombra del Big Ben; a l’ombra del gran rellotge que fins i tot quan no t’ho esperes i t’has oblidat de la seva presència  et torna a recordar amb la seva musicalitat el pas inexorable de les hores.

I les hores segueixen avançant amb la mateixa irrevocabilitat resideixis on resideixis i visquis a l’època que visquis. Això ho poden corroborar les tres protagonistes de  “The Hours”,l’estupenda novel·la guanyadora del Premi Pulitzer 1999 que  Michael Cummingham  va escriure tot seguint-li ben a prop les passes a la senyora Dalloway de Virignia Woolf, convertint la mateixa escriptora en personatge literari, i fent-la compartir protagonisme amb altres dues dones d’èpoques diferents.

L’any 1923, Virginia i Leonard Woolf , aquest marit al qual ells  li escriurà la més afectuosa de les cartes abans del seu suïcidi intentant així també eliminar l’aparició de la culpa, resideixen a Richmond , un preciós districte de Londres que ni sembla Londres,  perquè el seu immens parc ple de grans mansions i banyat per les aigües del Tàmesi li confereixen un encant ben allunyat del bullici de Westmister: aquest és l’escenari des del qual Virginia s’enfronta als fantasmes de la depressió mentre li va donant forma a Clarissa i els seus propis fantasmes.

A la ciutat de Los Angeles de l’any 1949, la lectura del llibre que Virginia Woolf estava escrivint l’any 1923 capgirarà per complert l’existència de Laura Brown, una mestressa de casa que ara es troba esperant la seva segona criatura, mentre intenta preparar-li un pastis d’aniversari al marit amb l’ajut del seu primer fill. I unes dècades més tard , a les acaballes del segle vint i a la ciutat de Nova York , una altra Clarissa surt també de casa per tal de comprar també ella flors, i tenir-ho tot a punt per tal d’oferir-li la festa que es mereix al seu amic Richard, que acaba de guanyar un important premi literari. Tot i que potser en Richard, malalt terminal víctima de la SIDA, no es trobi en disposició ni tingui ganes de presentar-se a cap festa.

Com la Clarissa Dalloway, també aquesta altra Clarissa , i també la Laura i la mateixa Virginia se’ns presentaran al llarg d’una única jornada amb connotacions decisives. Tot i que  en el cas de la Woolf, Cunningham es permeti la llicència narrativa d’incloure també una referència a aquella altra jornada de l’any 1941 en la qual la Woolf va decidir omplir-se les butxaques amb pedres, i endinsar-se per les aigües d’un riu sense retorn. Cunningham fa que l’existència dels personatges que ell mateix ha creat estigui del tot interconnectada amb l’existència dels personatges creats per la Woolf, que els grans temes que apareixen a “La senyora Dalloway” reapareguin a la seva novel·la oferint noves perspectives i que la narració s’ompli de paral·lelismes i coincidències qui li donen a l’entramat literari una colpidora consistència.

I ben aviat, la fita literària de Cunningham  va ser reconvertida amb extrema sensibilitat per Stephen Daldry en una memorable pel·lícula protagonitzada per Nicole Kidman, Julianne Moore i Meryl Streep . Més recentment (2022) , el compositor Kevin Puts en va extraure d’ella una reeixida òpera estrenada al MET de Nova York amb un repartiment també de luxe en termes musicals , integrat per Renée Fleming, Joyce DiDonato i Kelli O’Hara. I ara ens arriba dins del marc del festival Grec la versió escènica del text signada per la directora noruega Eline Arbo, que s’ha fet també càrrec de la direcció del ITA Ensemble un cop Ivo Van Hove fos defenestrat de tan prestigiosa institució teatral. I que s’ha convertit en un dels noms estel·lars de la direcció escènica europea, com acredita també l’entusiasme amb el qual ha estat rebuda  a Londres “The Years” , la seva adaptació teatral d’un dels llibres més coneguts d’Annie Ernaux.

Arbo defineix el llibre de Cunnigham com “l’increïblement bella història de tres dones , les vides de les quals estan inextricablement connectades. Totes tres lluiten amb els rols que se’ls assignen i busquen el seu propi camí cap a la llibertat”. I considera que la novel·la , tot retratant dones d’èpoques diferents, fa que s’obrin preguntes sobre el nivell real d’emancipació de la dona actual i sobre “els patrons de rol que romanen profundament amagats a la nostra cultura”.

I per tal de visualitzar aquestes connexions i anular també d’alguna manera les distancies temporals sense prescindir  mai, però, d’elles, fa ús d’un espai circular en constant moviment que potència al màxim les intencions de la dramatúrgia. Cadascuna de les dones disposa del seu propi racó escenogràfic, del seu propi apartat escènic. Però ,com passa sovint, aquest racó no té perquè coincidir amb aquella habitació pròpia que reclamava Virginia Woolf com a dret fonamental al qual hauria de tenir accés qualsevol dona i, ja de retruc, qualsevol persona privada d’un espai íntim i personal en el qual poder realitzar-se lliurament.

Les tres protagonistes d’aquest muntatge i , ja de pas, la resta de significatius personatges que acompanyen el seu itinerari vital, acabaran  circulant per aquest cercle obert tot  saltant-se les barreres de l’habitacle del qual partien, desplaçant-se per l’espai i pel temps, i originant amb el seu moviment, les seves mirades o els seus petons furtius ( per aquí circulen també desitjos latents que comencen a fer-se patents) noves complicitats. Això, mentre les flors que sortia a comprar la primera Clarissa fa ja un segle van agafant també a l’escenari una presència cada cop més visible que reforça el seu valor simbòlic.

Arbo dilueix així les barreres narratives imposades per les pàgines del llibre , i el realisme cronològic imposat per la imatge cinematogràfica. I introdueix com a personatge sempre present la figura del narrador, deixant alhora també oberta la possibilitat de potenciar així la seva identificació amb alguns dels altres essers que donen voltes damunt aquest giratori en companyia seva.

De vegades, i malgrat l’alt nivell interpretatiu del conjunt, Arbo deixa que una ombra excessivament caricaturesca (en el cas de la Clarissa temporalment més propera a nosaltres) o lleugerament sobreactuada (en el cas de la Laura de mitjans del segle passat amb algun apunt histriònic) trenqui el bon engranatge de conjunt. I potser la seva visió més analítica que emocional del text, impedeix que a l’escenari, aquest es presenti un xic mancat d’aquella força emotiva que transmetia tant  des de les pàgines del llibre com des de la pantalla.

Però això no impedeix reconèixer que som davant un excel·lent espectacle que enriqueix encara més l’univers creatiu al qual ha acabat donant lloc  la publicació de “The Hours” , tot partint de l’excepcional novel·la de la Woolf a la qual cal tornar imprescindiblement ( o descobrir d’una vegada) si es vol captar tot el sentit de la proposta. Una proposta enriquida per brillants interludis musicals que culmina amb un espectacular efecte aquàtic amb quelcom de vòrtex. El giratori ha deixat ara de donar voltes. Virginia entra amb determinació a les aigües que s’empassaran la seva vida. Però lluny de posar-se excessivament dramàtica, la bellesa visual de l’escena sembla recordar-nos que en aquesta decisió hi ha un acte de llibertat, un rebuig al patiment innecessari que en té quelcom de negació de la vida