Fa temps em vaig baixar la banda sonora de la pel·lícula “The hours” de Stephen Daldry del 2002. Per casualitats (no havia vist la pel·lícula) hi vaig anar a petar, i em va seduir. Ara arribo al TNC, i com sempre les expectatives són grans com l’escenari, on veiem una plataforma circular (la segona d’aquest Grec), que durant l’obra girarà, lentament, com les agulles d’un rellotge, com les hores lentes que van transcorre d’inici a fi. La metàfora del pas del temps, per explicar el pas del temps. Un temps que la mort, voluntària o accidental, atura.

Virgínia Wolf és una de les escriptores més llegides, cinematografiades, versionades, controvertides, admirades, qüestionades i trencadores.

“Mrs. Dalloway” la va publicar just ara fa 100 anys. Una obra que la revista Times ha catalogat com una de les 100 millors novel·les de llengua anglesa escrites des de 1923.

Michael Cunningham va escriure la novel·la “The hours” el 1998, amb la qual va rebre el premi Pulitzer.

L’obra teatral que hem vist al TNC, dirigida per Eline Arbo, és l’adaptació d’aquesta novel·la. Una història que entrellaça les vides de Virginia Woolf, una editora i una mestressa de casa, tres dones de diferents èpoques, la vida de les quals sembla tallada pel mateix patró. Un patró que constreny les seves vivències, les seves necessitats i les seves aspiracions.

La metàfora de l’escenografia, del pas del temps, també reforça la idea que per més voltes que donem som allà mateix. Allà on costa molt ser valent davant de tothom, on la vida, l’escriptura i la lectura conflueixen, on la vida i la mort juguen a fet i amagat. L’autor posa en veu dels personatges que “Volia escriure totes les maneres de morir”, sobre el temps i el lloc de morir. I expressa, una vegada i una altra que “Estimar et fa estar sol”, potser com morir, o com viure.

L’escenografia de Pascal Leboucq parla de moltes coses, i segurament les interpretacions també, però confesso que en ser en neerlandès, jo vaig veure més lletres que teatre, i vaig sentir més música que veus. Una música, que de fons amb la lectura dels sobre títols, a mi em feia venir son. Però hi havia efectes molt bonics, com les ombres dels personatges en el fons d’escena que recordaven les imatges d’un fenaquistoscopi o un zoòtrop. I molt especialment el final: el camí cap a la llum blanca, que per molt que pugui explicar-ho, cal veure’l. Un final de pel·lícula, en el sentit extraordinari, imponent, impressionant i solemne. Un bon final visual i sonor.

Ara ens queda llegir els dos llibres, i veure, si volem, la pel·lícula. I aleshores trenar en el nostre interior tot plegat, i reflexionar sobre la vida, la sexualitat, les imposicions socials, les discriminacions i judicis envers les dones, sobre poesia, sobre el coratge per escriure i coratge per estimar. Atresoro, doncs, hores de teatre, hores de lectura, hores de converses amb qui ha vist o no vist l’obra, i com Woolf, seré valenta per tornar allà on tot és possible: al teatre, a l’amor, a la vida.