Preocupar-se dels detalls pot ser, com ara, comprar les flors per decorar la casa en una celebració pot ser un gest íntim de confirmació i benedicció familiar, o bé, una evidència de la hipocresia que tapa la soledat. The hours de Michael Cunningham imagina com Virginia Woolf traça el guió de Mrs Dalloway (que Anna Maria Ricart i Carme Portaceli també van adaptar al TNC) i també com l’essència es repeteix en unes altres llars (l’editora i la lectora final, per exemple). Totes les trames conviuen en un cercle que impedeix viure en llibertat prendre decisions pròpies i comprovant que, en tot cas, les seves raons són primes i, en certa manera, buides. D’aquella habitació pròpia per marcar la identitat de la dona que reclamava Virginia Woolf, es passa a una cambra carregada d’objectes però que només denota soledat, buidor, capitalisme acumulatiu.

La posada en escena d’Eline Arbo (nova directora de l’Internationaal Theater Amsterdam) és pulcra i elegant. Les tres històries es creuen en un escenari amb una anella rotatòria. Alguns intèrprets es desdoblen en personatges i la peça es desenvolupa en tres èpoques i espais diferents, eficaçment. Potser la dificultat és en reconèixer qui s’expressa en un quadre en què els intèrprets no surten pràcticament d’escena. I anar llegint text en off, tampoc hi ajuda (tot i que és indispensable per a la majoria dels espectadors perquè l’obra es representa en flamenc). Al final, cada element compartir de les diferents llars acabaran confluint en una habitació comuna. Al centre, queda estàtica tot i el vendaval de la història (cíclica). Potser, en certa manera, l’obra treu el seu marcat to feminista (la buidor de les dones en tasques domèstiques i cura dels fills perquè els marits triomfessin socialment) i es revela com un cant a la desorientació de la societat contemporània, més enllà del gènere i de les traves (cada cop més diverses, en relació amb gènere, estatus, procedència… ) de cadascú. Una mirada que visibilitza i permet una identificació múltiple. La precisositat d’algunes estampes, com el jardi que emergeix de sota del llit o el circuit que permet omplir la banyera màgicament, així com l’espai musical, són recursos amables que contrasten amb una història fosca, trista, angoixant.