Provocar el caos urbà no és un objectiu senzill. Però sí que és possible i, quan passa, pot ser fins i tot incontrolable. El caos el provoquen, per exemple, les brigades municipals o les brigades de construcció quan es proposen tancar durant tres anys el trànsit de vies tan cèntriques i freqüentades com la Via Laietana o, durant cinc o sis anys, es talla la circulació de baixada i de pujada de la Rambla o quan una vaga autoritzada o espontània de milers de taxis col·lapsa i bloqueja la Gran Via de les Corts Catalanes durant uns dies o quan en un carrer d’un barri pacífic i pacificat apareix la brigada d’una companyia de cable i rebenta l’asfalt que uns dies abans una altra brigada de companyia de fibra havia rebentat i tancat.

El caos urbà és tan quotidià que quan el polifacètic escenògraf, il·luminador, performer, músic i aviat campaner, diuen, Marc Salicrú (Mataró, Maresme, 1993) posa de potes enlaire l’universal i pompós Arc de Triomf barceloní —obra de l’Exposició Universal del 1888— el que fa és estampar en menys de tres quarts d’hora davant els ulls dels ciutadans, convertits en vulnerables vianants, un espectacle de carrer inclassificable amb tot allò que els assetja dia sí i dia també.

L’aire afrancesat de l’Arc de Triomf —imatge del festeig de l’època entre la restaurada monarquia borbònica i la burgesia industrial catalana— és el simbol d’una ciutat que s’obria al món amb la millor targeta de presentació d’aquell moment, com era una fira universal —invent parisenc de finals del segle XIX— quan Barcelona tenia més o menys mig milió d’habitants. Avui, amb més d’un milió i mig d’habitants residents i, com a mínim, mig milió més d’ànimes diàries de visitants o passavolants de passeig o per feina, el caos barceloní és el plat del dia i qui el paga més trencat és el turisme.

I Marc Salicrú agafa aquesta evidència per fer una performance de carrer convertida en art amb més de 300 figurants i col·laboradors, tots amb les típiques armilles grogues fluorescents, amb la presència d’una grua, pics i pales, bidons buits de gasolina, màquines amb pic perforador, una patrulla de la guàrdia urbana, un minibús del barri, gegants del barri vell, un pas de Setmana Santa, cons de senyalització de trànsit, xiulets d’alerta, focs d’artifici, ninots inflables, una poetessa (Núria Martínez Vernis, veïna de petita del barri del Passeig Lluís Companys) intentant recitar alguna cosa des de dalt d’una grua i la sorpresa final d’un convidat d’honor transportat en llitera des d’una ambulància del SEM que, ara ja es pot desvelar un cop superades les dues úniques representacions, es tractava del conegut músic i divulgador musical Miqui Puig.

És ben cert que el polifacètic i descarat mataroní Marc Salicrú (que l’avala un extens catàleg escènic i performàtic) agafa el relleu d’altres companyies que han omplert carrers en temps remots i que han provocat altres caos més o menys controlats. Tothom recorda les performances inicials de La Fura dels Baus (amb esclafades incloses d’automòbils), les festes familiars i amables de carrer de Comediants amb dimonis inclosos o fins i tot les rues i les performances menys escandaloses dels capgrossos de Joan Baixas. Però també s’empara en festes populars com podrien ser La Patum de Berga, les batalles dels Carnavals o les enceses de les tronades i les mascletades que omplen les festes majors mediterrànies.

L’espectacle «Interferència 02» de Marc Salicrú i la tropa del que s’anomena Teatres de Campanya va més enllà de tots els seus avantpassats i de totes les tradicions festives catalanes. Fins i tot corre perillosament més risc i la prova és que, en la segona de les representacions, lamentablement, una explosió de petards fora del perímetre de seguretat va provocar ferides lleus en almenys tres espectadors, tal com ha confirmat després el mateix Ajuntament de Barcelona, que ha al·legat que era un fet puntual i que s’havien pres totes les mesures d’obligat compliment. Potser sí, però diuen que hi ha un timpà d’un dels afectats que se’n pot anar a can Pistraus.

Diria que en el cas d’aquest «Interferència 02» de Marc Salicrú els espectadors s’hi troben, d’entrada, força desconcertats, si no tenen un punt de bona visibilitat, fins i tot ignorant del tot el que està passant, cosa que provoca algunes desercions sense saber què els estan explicant.

Només cap als vint minuts finals, els que han resistit sota la xafogor estiuenca, comencen a sentir que potser també formen part del joc, quan apareix la, diguem-ne, processó laica, en el passadís humà que s’ha format, quan s’estén també el llençol amb el rètol «Adéu» penjat al capdamunt de l’Arc de Triomf i quan, amb una mica de pasdoble «Amparito Roca» i sota la interpretació de la sardana «La Santa Espina» tot es fa més amable i més de ressò popular, sobretot per la presència dels músics de les bandes que acaben dominant l’enrenou de les brigades i convertint el caos inicial, enmig d’un castell de focs per reblar el clau, en una mena de fi de festa amb música celestial. Això sí, ara ja, sense cap “interferència” contràriament a l’anunciada de l’espectacle.