Si Teatres de Campanya semblava que hagués trobat un pou de gas a la platja de Mar bella, durant les festes de La Mercè Interferència_01, ara el seu Interferencia_02 és més urbà. De fet, si ja es fa enrenou amb un parell de camions omplint de sorra les platges, costa més passar advertit enmig de la ciutat. La proporció per fer-se veure ha de créixer forçosament. Per fer-se sentir al cobert de l’Arc de Triomf cal més gatzara (és molt més fàcil fer-se notar només tallant una via principal, i obligar el transport públic i privat a modificar els seus trajectes i embussar les vies paral·leles, com passarà en certa manera quan facin la tercera versió a Fira Tàrrega, aquest setembre).

L’equip de Marc Salicrú desplega maquinària i automòbils de la policia local, del servei de neteja i d’ambulàncies, al costat de grups de música del barri. Com més sorolloses i multitudinàries, millor. Només cal ordenar-los el pas i l’ordre fins del caos i calçar-los un casc d’obrers amb un plomall a sobre. Per remoure el públic entren en processó gegants, però també elements urbans, com semàfors, senyals de trànsit, fanals i si cal, fins i tot una reproducció de l’escultura d’Argimon, a l’N-II. L’enrenou, amb obrers voltant pel recinte tancat, grues, llengües de foc (ara, sembla més una fuita d’una canalització més que una mina per a comercialitzar) i operaris serrant antenes parabòliques. El fantasma negre i el blanc repeteixen el seu diàleg silenciós, planant sobre el cel, com testimonis d’una destrucció i reconstrucció constant…

És un format d’espectacle que busca l’espectacularitat de forma gratuïta. Només es tracta de conviure en el caos amb pirotècnia, i una quantitat immensa d’estructures que es desplacen. Fins al punt de veure com entra un cotxe de policia per les tarimes i de sobte, entre la glopada de gent i les accions simultànies, acaba desapareixent. El públic té banderoles amb el logo de Teatres de Campanya i una salutació (Adéu) que també es penjarà a l’Arc de Triomf. No s’acaba d’entendre si aquest comiat és a la forma natural o un desig a què l’excés d’aixecament i revisió d’una vorera es converteixi en un malson del passat.

La peça beu de La Cubana (Adéu Arturo) quan entra sota pal·li elements de la quotidianitat urbana. Pot recordar a la Fura dels Baus (Manes, Imperium) per la seva aparença d’amenaça, amb torxes i un inflable tou que volta entre el públic. De fet, Joan Baixas (Daurrodó) va fer un desplegable d’inflables gegants inflats amb vent en molt pocs segons al Fòrum de les Cultures que, ara, poden recordar aquests éssers tous i curiosos, que suren per sobre del cap dels ciutadans. Finalment, la pirotècnia i sobretot l’aspecte de cercavila popular (en comptes de màscares hi posen cons urbans, cascos d’obrers i camises reflectants d’operaris municipals) pot recordar al treball de Comediants (El venedor de fum). En realitat, Teatres de Campanya beu d’allò que captura de la tradició teatral, música en directe inclosa. Sense relat més que una escaleta d’accions simultànies remet al treball dels tècnics (els actors esdevenen regidors i tècnics com a Renacimiento, ves per on!), un capítol que domina Marc Salicrú com a artista vinculat a projectes com el dels desapareguts VVAA (Baby no more).