Cal tocar dempeus a terra, i no fer-se masses il·lusions. Si ens acostuméssim a mirar amb perspectiva la història de la humanitat no ens portaríem tants disgustos i en seriem més conscients d’una obvietat que tenim tendència a oblidar: els humans no deixem mai ni d’ensopegar amb les mateixes pedres, ni de repetir les mateixes barbaries, ni de perpetuar mecanismes d’opressió i explotació que de tant  en tant canvien la seva aparença, però no canvien pas els seus objectius .

Tot això ho dic perquè quan William Kentridge i l’esplèndida Handspring Puppet Company van crear aquest espectacle fa ja tres dècades, la república de Sud-àfrica de la qual provenen vivia un moment alliberador ple d’esperançadores perspectives. Amb l’ANC com a partit  guanyador de les eleccions celebrades el 1994 i Nelson Mandela com a president, es posava fi definitiu al terrible apartheid que havia marcat la vida del país durant dècades. I, de retruc, el nou govern progressista semblava poder exercir una paper dinamitzador capaç de fer extensible el seu ideari a d’altres indrets del continent africà ben necessitats també d’espolsar-se l’herència colonialista que seguia marcant el seu rumb.

Donat el rerefons polític del moment, aquest Faustus en tenia doncs alhora quelcom de celebració i quelcom d’advertència. El dimoni sempre està disposat a fer-nos noves ofertes temptadores per tal que posem la nostra ànima a la seva disposició, i ens lliurem sense manies a un  carpe diem existencial que no entén d’ètica. I això, val tant pels antics colonitzadors, com pels nous descolonitzats que ara ostenten el poder: els desgavells governamentals perpetuadors de misèria i discriminació que ha patit i segueix patint la república Sud-africana , en són un bon exemple. I tal i com adverteixen els creadors d’aquesta proposta a l’hora d’argumentar també la raó del seu retorn, les noves formes de colonialisme, potser no semblin tan obvies, però sovint resulten tan letals com les d’abans.

La història d’aquest Doctor Faustus que s’ha passat la vida entre llibres intentant assolir el grau més alt de sapiència , que arribada la vellesa se n’adona que es troba encara ben lluny d’haver complert els seus objectius intel·lectuals mentre que d’altra banda ha deixat passar de llarg la sensualitat i els plaers de la carn, i que ,arribat aquest punt, opta per vendre-li l’ànima a Mefistòfil  a canvi de recuperar la joventut i poder gaudir de tot allò a què havia renunciat, té orígens molt diversos. Però teatralment parlant, ha donat origen a dos grans cims escènics que ens expliquen l’itinerari del personatge des de perspectives ben diferents : el monumental i bàsicament reverent “Faust” de Goethe publicat entre el 1808 i el 1832 i el molt disbauxat i bàsicament irreverent “Doctor Faustus” de Marlowe, que es va representar per primer cop el 1594, un any després de l’assassinat del seu autor.

I encara que la proposta de Kentridge i el notable text de Lesego Ranpolokeng en el qual es recolza parteixen molt lliurement de l’obra de Goethe, el seu humor de vegades demolidor , la seva ironia salvatge i el seu final alegrement  descoratjador , fan pensar també força en el tarannà perpètuament rebel del jove poeta isabelí ( va morir als vint-i-nou anys) que, a diferència de Goethe , mai va escriure sotmès al temor d’un Déu en el qual  no semblava creure massa.

Donat que tant en un versió com en l’altra Faustus se’ns presenta tot lamentant la propera extinció del seu temps vital i desitjant una pròrroga, no és estrany que l’escenografia estigui presidida per les agulles d’un gran rellotge, instal·lat d’altra banda en un espai que evoca un vell gran arxiu, una oficina burocràtica d’altres temps, centraleta telefònica vintage inclosa. Aquest entorn també en té molt de simbòlic. Al llarg de la prorroga vital pagada a molt alt preu, Fausutus correra aventures i desventures varies, visualitzades gràcies a l’enorme talent gràfic de Kentridge mitjançant els dibuixos que veiem projectats en una gran pantalla. Però alhora, el marc en el qual s’ubica tot plegat és aquest feixuc decorat que ens recorda el pesat engranatge burocràtic que el poder maneja al seu gust,  amb el qual pot recollir tota la informació que li resulti útil  i gràcies al qual pot controlar els moviments dels seus súbdits.

Parlant dels dibuixos de Kentridge: és ell mateix qui considera que la seva obra gràfica és bàsicament divertida, però reconeix que no sap si el públic “entén” aquest tan peculiar sentit de l’humor seu. “De vegades, quan segueixo pensant que estic fent comèdia– afirma també el creador- em trobo gent que em diu “No” les teves pel·lícules d’animació són lúgubres”! . I altres cops penso que estic parlant seriosament, i la gent en canvi ho troba divertit”.

Doncs aquesta mateixa enriquidora confusió dual es pot identificar en cadascuna de les  imatges projectades a la pantalla, perquè pràcticament  en totes elles hi té cabuda allò humorísticament grotesc i allò  lúgubrement tràgic: serveixi com exemple el memorable safari sense topalls reglamentaris a l’hora d’apuntar l’arma amb el qual Mefisto obsequia al nostre il·lustre professor, ara reciclat en caçador sense escrúpols. I és que un cop t’has venut l’ànima, tampoc és cosa de gastar manies ,ni de marcar-te límits a l’hora de fer-te teves noves preses, preses sexuals incloses.

Animat de tant en tant per la irrupció d’una banda musical que sap extreure-li totes les possibilitats a l’estupenda partitura musical composada per James Phillips, el viatge cap a la condemna eterna de Faustus va construint un tragicòmic itinerari. En ell hi tenen cabuda moltes de les xacres que ara segueixen minant la salut del continent africà com ho feien ja fa tres dècades , i molts dels perversos mecanismes i dels  depredadors efectes que segueixen posant en marxa les noves formes de neocolonialisme.

Però, això sí, tant  Kentridge com les fabuloses  titelles absolutament plenes de vida d’una companyia que amb el temps ha sabut conquerir també l’escena anglosaxona (qui hagi vist “War Horse” en pot donar testimoni) se n’encarreguen d’impedir que ,entre tanta salvatjada, acabem perdent el sentit de l’humor. Diuen que el diable , sap més pel fet de ser vell que pel fet de ser diable. I una de les coses que ha aprés amb el temps és que arrencant-nos un somriure, podem mirar amb més indulgència la seva labor. Però quan les agulles del rellotge tornen a recordar-li  a Faustus  la immediatesa del seu infernal final, també nosaltres tornem a obrir els ulls: ja és ben desolador, fosc i desesperançador  , aquest alhora ben notable  divertiment !