Un dia, segles enllà, hi va haver Goethe. I un dia hi va haver Faust. I els dos, acompanyats de Mefistòfil, el diable, s’han fet un fart de rondar pel món convertits en un clàssic planetari. Han rondat tant per la Seca i la Meca que, fa trenta anys, el 1995, la companyia sud-africana Handspring Puppet Company, en un moment d’alliberament del país sud-africà i de despertar de la seva fràgil democràcia, va adaptar l’obra de Goethe a l’Àfrica i ho va fer amb una combinació esclatant d’una tropa de titelles gegants, uns titelles de tija o “puppi armati”, amb intèrprets manipuladors, animació projectada, ombres xineses i música potent.

Una versió ampliada i renovada de «Faustus in Africa!», que té de rerefons la mirada irònica del poeta sud-africà Lesego Ranpolokeng (Orlando, Sweto, Sud-àfrica, 1965), ha donat la volta al món i ha passejat l’art multidisciplinar del principal creador del muntatge, l’artista sud-africà William Kentridge (Johannesburg, Sud-àfrica, 1955), conegut internacionalment per la seva obra de gravats, dibuixos, pel·lícules animades i produccions teatrals, sempre amb una incisiva reflexió sobre la política, la ciència, la literatura i la història.

«Faustus in Africa!» vol ser una comèdia o un relat de la vora del foc, però no s’allibera de ser una tragicomèdia. Que els personatges siguin titelles gegants, manipulats gairebé sempre per un parell dels intèrprets, que també fan d’actors i desgranen el discurs amb una expressivitat admirable, no ha d’enganyar els espectadors perquè «Faustus in Africa!» parla de la barbàrie colonial i de les conseqüències postcolonials a l’Àfrica.

I ho fa utilitzant un registre de còmic, si voleu, amb una projecció animada de William Kentridge en carbó original, amb un passi d’ombres xineses i amb una troupe de titelles tan humanitzats que acaben tenint ànima, la mateixa ànima que Faust opta per vendre’s al diable, representat per Mefistòfil, un dels actors blancs de carn i os.

Hi són els principals personatges del «Faust» original, però ambientats a l’època colonial, que és també la que reflecteix l’escenografia del muntatge, amb rònegues prestatgeries i antics arxivadors de cartró, la casella de la telefonista dels cables de l’època, els llums de taula de casc de llauna i bombeta escalfada, el joc de timbres de cautxú o una antiga calculadora de maneta Iris.

Al llarg d’una hora i mitja, l’aventura d’aquest particular Faust en terres africanes va desgranant el seu discurs amb una potència clarivident dels intèrprets que no cedeixen en cap moment a la importància que té el text per damunt de la imatge, tot i que l’obra té el tresor heretat de la música original del compositor sud-africà James Phillips, mort jove, als 36 anys, precisament el 1995, a causa d’un accident de trànsit, quan la companyia va estrenar l’espectacle.

Estructurat en diversos capítols, amb pròleg i epileg amb un rellotge gegant amb agulles descontrolades, com si es tractés d’una novel·la d’aventures en fascicles, el muntatge mostra el savi Faust que vol aconseguir-ho tot més enllà de l’eternitat i les promeses ensabonadores de Mefistòfil que li ofereix «l’oru i el moru», ni que sigui donant per bones les pràctiques de violacions, saquejos i espolis, és a dir, allò que segles després es qualificaria de crims contra la humanitat i que han tingut i tenen la seva rèplica en èpoques contemporànies aconseguint només febles manifestos de desaprovació i inútils sancions econòmiques per tapar la política mesella d’ulls grossos. No us fieu de l’aparent ingenuïtat dels titelles perquè, sota la seva aparença de ninots de fira, s’amaga una crua denúncia de l’egoisme i la hipocresia de la humanitat de tots els temps.