El 25 d’abril del 2024 es va commemorar el 50è aniversari de l’anomenada Revolució dels Clavells (Revolução dos Cravos, en van dir en portuguès) que amb l’ajut dels militars empesos per la població civil va acabar amb el règim feixista que imperava a Portugal des del 1926.

Aquell 25 d’abril del 1974, els dos protagonistes d’aquesta obra de l’escriptora barcelonina Emma Riverola (Barcelona, 1965), la Violeta i el Xavier, eren dos joves estudiants idealistes i plens de futur que van participar en una escapada a Lisboa d’aquella Revolució a peu de carrer.

Entre els dos, un personatge absent, el tercer amic del triangle, en Ramon, la parella de tota la vida de la Violeta. De fet, no tan absent si tenim en compte que en Ramon hi és present amb les seves cendres dins una urna funerària que presideix l’escenografia simbolista de Paco Azorín, una estructura arquitectònica d’un refugi de muntanya amb sostre únic de pendent que desvela al fons un bosc tenebrós ambientat sonorament amb els udols del que podria ser un llop, però que no és sinó el plor d’una gossa veïna que participa del dol del difunt.

Aquest embolcall permet als dos protagonistes de «Clavells» rememorar el passat després de més de quaranta anys d’haver perdut el contacte. Rememorar també el seu idealisme, les seves esperances i espolsar, en certa manera, les seves frustracions.

Ella, una escriptora de tendència filosòfica amb mirada d’esquerres, en hores baixes i que ha deixat de publicar últimament. Ell, un expresident del govern —es mou amb escorta i xofer encara— que té el mèrit, si es pot dir així, d’haver estat un dels més efímers de la història de la democràcia. La incomunicació de la parella, però, ha tingut sempre, en aquestes llargues dècades d’ignorància mútua, el contacte intermedi del Ramon que s’alçava com una mena de portaveu del mur de silenci que s’havia creat entre els dos.

Els secrets personals que surten a la llum es barregen amb l’espurna de l’idealisme de joventut que s’ha fos amb el temps i que es converteix ara en un crit d’esperança, d’atreviment, de tirar endavant, enmig d’una crisi de l’antiga esquerra, de la puixança de la ultradreta i el postfeixisme, de la reivindicació encara, cinquanta anys després, del feminisme, de la pèrdua dels valors que van embolcallar la Revolució dels Clavells.

L’obra «Clavells» s’ha representat durant un any, des de l’abril del 2024 estrenada a Toledo, en versió castellana, en una gira espanyola. Ara, estrenada en versió catalana dins el Grec’25, aporta una mirada nova sobre la constatació de la flaquesa i la corda fluixa en la qual es troben les joves democràcies.

L’actor Abel Folk, que també dirigeix el muntatge i que ha estat impulsor del projecte, i l’actriu Sílvia Marsó representen els dos personatges protagonistes que, en uns escassos vuitanta minuts, fan de la seva experiència vital un recorregut per la política i l’evolució democràtica dels últims cinquanta anys, no només pel que fa a la revolució portuguesa sinó a les altres democràcies veïnes.

El personatge d’Abel Folk és qui transita més des del seu moment de retrobament quan arriba per acompanyar en el dol a la Violeta al refugi de muntanya fins a l’explosió dels secrets personals. El de Sílvia Marsó, en canvi, es manté en una línia interpretativa indignada, que enceta de seguida i que no abandona fins al final: ella és la que renuncia a la nostàlgia i, en certa manera, la que es fabrica una cuirassa protectora davant la caiguda dels valors que els havien empès de joves.

L’estructura de l’obra, però, fuig de mantenir-se en un estat passiu —és a dir, només de l’escenari a l’auditori— i, segurament que en una aposta de la direcció, els dos personatges acaben adreçant-se directament als espectadors, com si cadascú d’ells tingués més interès a explicar-se davant del món que no pas a explicar-se entre ells mateixos. Fins i tot, en un moment donat, quan sona el conegut himne popular revolucionari «Grândola, vila Morena», l’expolític Xavier —Abel Folk— convida l’auditori a afegir-s’hi fent de cor ni que sigui per advertir als que encara es deixin temptar per la nostàlgia que no només amb els himnes es combaten els fantasmes del passat.

Com que l’obra crida a atrevir-se, «atreveixe’t!», incita en un fosc final Sílvia Marsó, jo m’atreviria a dir que «Clavells» és una obra “generacional”. Ep!, generacional no dels que avui tenen com a principal repte aprovar la selectivitat sinó generacional dels que aquell llunyà 1974 eren adolescents amb tot el futur a les seves mans i amb ganes de menjar-se el món ni que, sovint, hagi estat el món el que ha acabat menjant-se’ls a tots.