Clavells, amb text d’Emma Riverola, té un títol molt suggerent per fer una revisió de què s’ha fet amb la democràcia a la península ibèrica ara, que ha passat mig segle. Admetre les contradiccions és un exercici realista i honest. Pretendre fer-ne tesi i doctrina és altament perillós. Ara, barrejar vida íntima, política, mentides, llops, dols, humor, a parts que es fan a públic com en una mena d’enquesta d’opinió, té tots els números per a estavellar-se a escena. S’ha de ser un veritable mag prestidigitador amb molt d’olfacte per no sortir-ne escaldat. És com pretendre fer una gala amb un joc de Màgia Borràs de fa dècades, localitzat a les golfes, impol·lut, (l’escenografia de Clavells és molt versàtil), però sense rastre de les instruccions.

Abel Folk ja havia fet de personatge de patacada en una amarga comèdia de Jordi Casanovas (Alguns dies d’ahir), d’un passat molt més recent (que encara no s’ha aconseguit tancar ni l’amnistia quan fa un any de l’aprovació). Comparteix escena amb Sílvia Marsó, que insisteix en fer-se un forat a la cartellera catalana (i que és d’agrair, la seva constància). En l’obra, es veuen com dos antics amants (practicants de l’amor lliure), activistes per a la democràcia fan repàs d’aquests 50 anys personals. L’un, ha estat president del govern d’esquerres; l’altra va optar a refugiar-se amb un altre company del partit socialista. La conversa es preveu intensa però la posada en escena té fuites per totes bandes. En canvi, un bon exemple de com reflexionar sobre política i vincular-ho a fets presents, amb la suficient ambigüitat per atrapar l’espectador es Impossible, d‘Erri de Luca.

El públic pot empatitzar perquè, com en els dols quotidians, els amics i familiars descobreixen ombres dels difunts. Sovint, són secrets que s’ha endut a la tomba però que, els que el sobreviuen, van descobrint ajuntant les peces del trencaclosques. En la peripècia de Clavells s’intueixen uns desigs del difunt, que ha anat confabulant sempre al seu favor però que, al final, vol refer ponts. Un gir que pot recordar a la poca-soltada sense pretensions de Quant temps em queda? de Marta Buchaca.

Folk i Marsó ofereixen la seva elegant simpatia als seus personatges. Però queda un aiguabarreig que fa difícil seguir, tant pels canvis de gir de temes que han quedat insinuat minuts abans, com per una distensió interpretativa, que despista. Hauria de ser una conversa entre dos personatges i s’hi barreja el difunt, el públic i qui sap quants trets en l’aire més, sense un motiu aparent que ho justifiqui. Una actuació d’un mag, pot distreure alguns moments, però té clar que s’encarrila cap a l’efecte final. Aquest muntatge (probablement per un text que li falten bones raspallades) funciona com quan un mag ocasional (com ara, els informals tiets en sobretaules de Nadal): Encadena efectes sorprenents i dóna la funció per acabada, sense un relat que ho fixi.  Ai, llàstima.