Els Clavells del títol fan referència a la Revolució dels Clavells, que el 25 d´abril del 1974, va acabar amb la fèrria dictadura que patia   Portugal al llarg de 41 anys, des de 1933 fins a 1974. Precisament l´any passat es va commemorar el 50 aniversari de l´arribada de la democràcia al país veí.

El text

L´autora, la periodista i dramaturga, Emma Riverola, ens ofereix una interessant reflexió sobre una generació de joves catalans, que ara tenen entre els 60 i els 70 anys, i que van viure aquest transcendental fet. Una generació idealista, que intuïa ja el final de la dictadura a Espanya, que tenia vocació política i que estaven disposats a canviar-ho tot.

Els personatges

Ho fa mitjançant l´enfrontament de dos personatges i un tercer, que sols apareix per referències i està omnipresent a l´escenari. Silvia Marsó i Abel Folk, magnífics, donen vida a Violeta, periodista i escriptora, sempre fidel als seus ideals, i Xavier, que va fer carrera en política i inclús va ser president de la Generalitat, el president de durada més breu. El lloc de la trobada es una casa en mig del bosc, notable l´escenografia simbolista de Paco Azorín, que simula un refugi de muntanya i al fons queda simulat un bosc en la tenebra.

Feia temps que ambdós persones no s´havien vist. El motiu que Xavier aparegués per sorpresa es la mort de Ramón, el marit de Violeta. Les seves cendres estan presents dins d´una urna, que està a la vista durant tota la obra.

Records de quan eren joves

Els tres amics de joventut, van anar a Portugal just els dies desprès de la Revolució i van viure l’eufòria d´aquells moments. La Violeta i en Ramón van formar parella. En arribar al democràcia a Espanya van decidir fer carrera política amb un partit d´esquerres, enlluernats per la figura de Victor, empresonat pel franquisme i amb una aureola de líder carismàtic. Violeta deixa el partit al veure com es reprodueixen en un partit d´esquerres els comportaments masclistes i patir una agressió sexual per part de l´adorat Victor, i no rebre l´ajut de ningú. No era el moment políticament correcte per fer-ho.

La incomunicació, la vellesa, l´oblit

¿Per què després de tant de temps, en Xavier ha volgut tornaré a veure la Violeta? ¿Encara està enamorat d´ella? ¿Vol tenir accés al manuscrit de las memòries d´en Ramón que va deixar en testament per publicar?. Els sentiments i les rancúnies personals, surten a la llum, a la vegada que al transitar per la vida de cada un-a, es reflecteix una generació que va viure el desenvolupament democràtic de la història recent i el seu desencís i frustració davant de han pogut fer i sobre tot del que no han fet.

En Xavier que es qui va accedir al poder, és qui més frustracions mostra i l´udol d´un llop`(finalment resulta ser la gossa d´una veïna), el porta a un estat de crispació (remordiment de consciència?).

Abel Folk és a l´hora el director i juga amb que els personatges trenquin la quarta paret i en determinats moments es dirigeixin al públic, fent-los partícips dels seus sentiments. Al final hi haurà una invitació al canvi des de la persona, “Atreveix-te”.

Revolució dels Clavells.

La revolució dels Clavells (La revoluçâo dos Cravos), ha estat potser la revolució més sincera dels segle XX. Va ser protagonitzada per suboficials de l´exercit portuguès, capitans, tinents i comandants (els generals es van afegir quan la revolució ja havia triomfat i el poble era al carrer). Es va produir el 24 d´abril del 1974 i va ser una revolució que va ser secundada immediatament pel poble i en la que sols va haver quatre morts en un fet aïllat, quan des de la seu de l´odiada policia (PIDE, policia internacional e de defensa del Estado) algú va tirar contra la gent.

La cançó que va significar la senyal per iniciar la revolució, va ser el tema popular Grândola vila morena, que va popularitzar el cantautor portuguès José Afonso. Una bellíssima cançó que sempre emociona al escoltar-la i més si la relacionem amb els fets del 24 d´abril del 1974.

A finals dels anys 60 i principis dels 70. Portugal estava aïllada i empobrida, obligada a un desgast constant, material i humà, per mantenir les seves colònies a Àfrica. Per aconseguir combatre els moviments d´alliberament d´aquest països, Portugal va cometre autèntiques massacres. Especialment a Angola i Mozambique. També eren portugueses Guinea Bissau, Cabo Verde, Santo Tomé i a Àsia, Timor Oriental.

Si esteu interessats no us perdeu la pel·lícula Capitanes de abril, dirigida per l´actriu Maria de Medeiros, que reflexa de forma molt fidedigne el que va passar. Estrenada l´any 2000, va ser rodada als llocs on es van produir els fets i que ara son un dels recorreguts turístics per Lisboa. Es pot veure a diverses plataformes i per streaming.

El 1975 mora el dictador Francisco Franco i el 1976, Adolfo Suárez, es elegit primer president democràtic a Espanya. La dictadura portuguesa va durar 41 anys, l´espanyola no va arribar als 40.

text: [email protected]