Les pluges dels darrers mesos han aconseguit que ens lliuréssim (de moment; cal pensar en el futur!)  de l’espasa de Dàmocles que penjava damunt nostre ,amb la  forma d’una sequera que podia haver tingut dramàtiques conseqüències. Però no tots els territoris han gaudit de la mateixa sort. I com a mostra, aquí tenim l’abans ben aquàtic espai en el qual resideix Rusalka, la protagonista de l’esplèndida òpera postromàntica tocada de certs aires wagnerians signada pel gran  compositor txec Antonin Dvrorák que ara retorna al Liceu.

Fins ara, aquest personatge en el qual hi podreu reconeix trets comuns que l’emparenten amb la cèlebre sireneta de Hans Christian Andersen i amb la també ben popular Ondina de Friedrich de la Motte Fouqué, residia a les aigües d’un llac, tal i com li correspon a un esser de la seva condició. Però el director d’escena Christof Loy ha assecat per complert el llac, per descobrir-nos que sota les seves aigües s’hi trobava en realitat un escenari en el qual s’hi pot reconèixer l’estructura d’un vell teatre (taquilla inclosa) amb trets palatins. Un escenari que ,per això mateix, es pot convertir fàcilment quan arriba el segon acte de l’obra en un gran i gris  vell palau necessitat potser d’una mica de reformes.

Qui conegui el treball d’aquest notable director, podrà identificar sense dificultats en aquest espai una marca de la casa característica del seu estil. Només cal pensar en el “Don Giovanni” amb el qual el Liceu va tornar a obrir portes quan la pandèmia encara corria pel pati de butaques, per reconèixer una ben similar utilització d’un espai escènic únic i  pintat amb tonalitats apagades que sembla haver viscut temps millors, i que resulta més àrid que acollidor. I en el cas de “Rusalka” , aquest espai està alhora envaït per unes formacions rocoses que, com evidència el tercer acte, es troben en estat d’expansió , i amenacen amb acabar definitivament amb la possibilitat de trobar aquí aixopluc.

Però és que si ens oblidem d’aquelles altres sirenes que sovint el món de la ficció ens presenta nedant per acolorides aigües plenes de peixets encisadors i recordem els orígens eslaus de les rusalkes , podem arribar a la conclusió que aquest decorat li escau molt a la llegenda que sovint  les acompanya. Segons algunes versions d’aquesta llegenda, les rusalkes podien ser noies que havien mort en plena joventut, víctimes de la violència aliena, o com a conseqüència del suïcidi. I, com bé sabia l’Ulisses d’Homer quan va demanar que el lliguessin per tal  d’escoltar el cant de els sirenes sense acabar sent víctima del seu parany, les rusalkes tenien la mala fama de voler seduir els homes amb la seva veu i conduir-los així cap a la mort.

D’altra banda , la Rusalka de Loy sens presenta mostrant ja en el seu  propi cos i de forma ben simbòlica l’estigma que l’acompanya i que donarà origen a la tragèdia. Mentre les seves germanes nimfes donen salts alegres per aquest espai ballant de puntetes i lluint tutú, ella jeu al llit, mostrant la també  ben simbòlica lesió que l’impedeix posar-se dempeus sense l’ajut d’unes closes. Per culpa de ( o gràcies a) un príncep que acostuma a venir cada dia a aquest llac per donar-se un bon bany, Rusalka sap ara que existeixen anhels i desitjos impossibles de complir si una es limita a jugar amb el pare tot ballant de puntetes. Aquest món ja no és ni podrà tornar a ser mai el seu món, perquè en ell no podrà trobar mai la mena d’amor i de carnalitat que ara desitja.

El problema és que tampoc l’altre món , el món dels palaus pels quals l’amor i la carnalitat campen al seu aire, està fet per a ella. Els orígens i la sang ben freda marquen massa , i ni el més blau dels prínceps pot aconseguir que ho oblidis. I l’encanteri gràcies al qual Rusalka ha adoptat formes humanes  està marcat també per la mancança. En el seu món, Rusalka ja no pot seguir ballant de puntetes  perquè ha descobert que li manca quelcom molt més fonamental que aquesta innocent dansa familiar. Però per tal d’accedir al món del príncep, haurà de renunciar a la paraula i convertir-se en una noia muda.

I , per molt fascinant que hagi quedat amb l’aparició  de la seva enigmàtica ondina sense nom, ja em direu quin príncep és capaç de resistir-se a les moltes temptacions que se li presenten , per tal de seguir anant del bracet d’una noia de sang freda i totalment silent que li mostra molt d’amor romàntic , però que alhora no sembla capaç de mostrar-li cap mena d’encesa passió.Aquest és el gran drama amb derivacions tràgiques al qual s’enfronta Rusalka. I del qual ja estava advertida, perquè fins i tot la bruixa que li proporciona l’encanteri que la converteix en humana l’adverteix de les conseqüències que tindrà la seva decisió. Però qui li fa cas a la raó, quan només pot escoltar la veu de l’amor?

Tot plegat ho visualitza magistralment Loy al llarg d’un segon acte en el qual la coreografia ideada per Klevis Elmazaj desferma sense embuts  l’erotisme que es mou per la cort que resideix en aquest palau i pel personal de servei que està a les seves ordres, mentre el mateix príncep cau en els luxuriosos braços d’una calculadora princesa estrangera que no gasta tantes manies com Rusalka, a l’hora d’atiar i satisfer els plaers de la carn. Arribat aquest punt, a Rusalka no li resta altra sortida que tornar a la seva seca llacuna, sent alhora conscient  que el seu destí  no serà altra que vagar com una ànima en pena entre dos mons, sense poder trobar mai refugi ni consol en cap d’ells.

La molt notable posada en escena de Loy remarca aquesta desolació que ja s’anuncia a la primera escena del muntatge . i la condueix cap a un potent moment final (si voleu evitar l’espòiler, salteu-vos unes quantes línies) en el qual la nostra nimfa que ja ni és nimfa ni és humana ni sap que és, després d’haver-li donat mort al seu príncep tal i com ell li ha suplicat, es dirigeix cap el seu destí sense destí tot donant-nos l’esquena, i caminant per damunt les formacions rocoses que han acabat ja també  amb la ficció de teatre que mostrava abans  aquest espai.

Es tracta d’un magnífic final, a l’altura d’un muntatge incomprensiblement rebut al Liceu entre uns xiulets que semblaven ignorar la fidelitat amb la qual Loy, tot prescindint de l’aigua i la iconografia associada a l’aquàtic món de les nimfes , s’apropava a l’essència del conflicte psicològic que trasbalsa Rusalka. Però que també s’agita dins aquest príncep seu no massa blau que acabarà demanant-li un bes mortal. I val a dir a títol anecdòtic que quan l’espectacle es va estrenar al Teato Real de Madrid ( un dels seus tres  coproductors) el tenor Eric Cutler, per culpa d’una inoportuna lesió i d’acord amb el mateix Loy, va tenir que actuar recolzant-se en unes closes. Quelcom que alguns crítics van trobar com un imprevist alhora ben oportú: d’aquesta manera , els dos protagonistes de l’obra ens mostraven ja des del principi les seves mancances comuns.

En qualsevol cas, li desitgem al sempre ben convincent tenor Piotr Beczala que no es vegi obligat a actuar en les mateixes circumstàncies, tot deixant constància que la seva notable actuació aconsegueix amb escreix mostrar-nos que també el seu, és un personatge sotmès a una complexa conflictivitat interior. Però , i per damunt de tot, aquesta obra li pertany a Rusalka. I l’esplèndida interpretació que ofereix Asmik Grigorian fent-se del tot seu el personatge, ho fa ben palès.

Potser a la, d’altra banda,  molt ben modulada  direcció musical de Josep Pons li va sobrar un xic de volum quan Grigorian va fer la seva primera aparició vocal: la seva és una veu meravellosa però no excessivament potent. Però a l’arribar l’emblemàtica cançó de la lluna , la soprano i el director musical ja havien trobat el punt exacte de complicitat. I Asmik (que, d’altra banda, ha tingut que aprendre a moure’s amb sabatilles de punta donat el concepte en el qual es recolza aquesta producció) mostra en tot  moment ser una estupenda actriu, sempre pendent de les agitades aigües interiors  per les quals es mou la seva nimfa. I el ja esmentat esplèndid segon acte al llarg del qual el desig desfermat que l’envolta i al qual no sap com poder accedir, la portarà fins i tot a una incestuosa insinuació adreçada al pare, en constitueix una contundent prova. Loy troba en ella l’intèrpret ideal , capaç de donar-li total transparència a les idees que es mouen pel seu magnífic muntatge.