Repensant aquest article m’adono que no en sé pas gaire coses de la meva Iaia. Jo d’àvies en tinc dues. Però de iaia tan sols una. No sé per què és així, però és així. Potser tingui a veure amb la pròpia etimologia de la paraula. IAIA és un d’aquells mots propis dels nens que, davant les dificultats inicials amb la parla, troben més fàcil formar noves paraules a través de la repetició sil·làbica. Papa, mama, bibi, pipi, caca i IAIA.
Per tant, una iaia és una àvia que ha estat molt en contacte amb els nens. I probablement sigui per això que tan sols en tinc una. Perquè la meva iaia, que vivia molt a prop de casa, es va encarregar de cuidar-nos durant molt de temps.
Us explico tot això perquè es fa evident d’aquesta manera que les Iaies són aquelles que han renunciat a part de la pròpia existència en favor dels altres, dels seus nets i dels seus fills, i les seves històries, les de quan encara no eren Iaies, fa temps que han quedat oblidades.
És per això que els Mambo Project, en un preciós i generós exercici de teatre Verbatim, que és alhora homenatge a una època ja enterrada, ens presenten tot un seguit d’històries de Iaies que, tal com ens asseguren, no són les seves però podrien ser-ho, i ens les reprodueixen amb una delicadesa que fa palès el seu respecte per cadascuna d’elles.
Les històries sempre s’han explicat al voltant d’una taula i d’aquesta manera hi seiem, disposats a escoltar. Quatre taules plenes d’andròmines i records d’un temps que alguns no hem viscut però que, per molts altres remeten a un passat en comú. Els Mambo ens conviden a tocar-ho tot mentre esperem que comenci. Àlbums de fotos i cartes, butlletins escolars i llibres de família. Tot el que podem tocar ha estat cedit per les Iaies que han format part del projecte. I jo, que sec al costat d’un matrimoni d’edat avançada, em distrec observant com s’ho miren. –Em pregunto què els passa pel cap. Si troben que han estat ben triades les històries i si els objectes els semblen realment representatius del seu temps. Què els sembla, a ells, aquest exercici de memòria col·lectiva? Què els sembla que furguem en la seva memòria?
Ens expliquen les seves històries i, tal com elles els les van explicar, dubten que ens puguin interessar -riuen i es posen vermells- però quan finalment ens hi capbsussem s’entrellacen juganeres en una mutació constant que ens transporta des dels primers anys d’escola fins a la nit de noces, passant per les tardes al cinema o pels guateques i els seus particulars rituals amatoris. És clar que els temps han canviat, i molt. I la peça ens convida a reviure’ls, a alguns per primera vegada, a través d’un dispositiu interactiu que qualla sense la necessitat d’explicacions sobreres.
Tot s’acull com en un joc. Tant si es fa el que s’espera com si no. Perquè al cap i a la fi, el defecte més previsible del qual se la podria titllar, l’absència de dissidències, queda resolt en la possibilitat de la particularitat de cada assistent. Si bé totes les històries responen a un tipus molt concret de Iaia, la presència entre els esmentats assistents de les pròpies iaies —no oblidem que són el públic majoritari de les sales de teatre— aporta a la mescla la meravellosa possibilitat de poder escoltar en directe qui originalment s’havia volgut donar veu. I això és molt valuós en un espectacle que es fonamenta en el fet de donar veu a qui no en té. Objectiu aconseguit, suposo que deuran dir els Mambo. Què deu haver passat durant aquest més que han durat les representacions? Quantes veus hauran estat retrobades?
Iaia és un dels espectacles més emocionants que he viscut aquesta temporada. No n’he sentit a parlar gaire. Ni abans ni després. Però és dels pocs que m’ha fet adonar-me d’alguna cosa realment important. Què en sabeu realment de la vostra iaia? Què en sabeu d’abans que fos la vostra iaia?
