Iaia – Mambo Project

Repensant aquest article m’adono que no en sé pas gaire coses de la meva Iaia. Jo d’àvies en tinc dues. Però de iaia tan sols una. No sé per què és així, però és així. Potser tingui a veure amb la pròpia etimologia de la paraula. IAIA és un d’aquells mots propis dels nens que, davant les dificultats inicials amb la parla, troben més fàcil formar noves paraules a través de la repetició sil·làbica. Papa, mama, bibi, pipi, caca i IAIA. Per tant, una iaia és una àvia que ha estat molt en contacte amb els nens. I probablement sigui per això que tan sols en tinc una. Perquè la meva iaia, que vivia molt a prop de casa, es va encarregar de cuidar-nos durant molt de temps. Us explico tot això perquè es fa evident d’aquesta manera que les Iaies són aquelles que han renunciat a part de la pròpia existència en favor dels altres, dels seus nets i dels seus fills, i les seves històries, les de quan encara no eren Iaies, fa temps que han quedat oblidades. És per això que els Mambo Project, en un preciós i generós exercici de teatre Verbatim, que és alhora homenatge a una època ja enterrada, ens presenten tot un seguit d’històries de Iaies que, tal com ens asseguren, no són les seves però podrien ser-ho, i ens les reprodueixen amb una delicadesa que fa palès el seu respecte per cadascuna d’elles. Les històries sempre s’han explicat al voltant d’una taula i d’aquesta manera hi seiem, disposats a escoltar. Quatre taules plenes d’andròmines i records d’un temps que alguns no hem viscut però que, per molts altres remeten a un passat en comú. Els Mambo ens conviden a tocar-ho tot mentre esperem que comenci. Àlbums de fotos i cartes, butlletins escolars i llibres de família. Tot el que podem tocar ha estat cedit per les Iaies que han format part del projecte. I jo, que sec al costat d’un matrimoni d’edat avançada, em distrec observant com s'ho miren.  –Em pregunto què els passa pel cap. Si troben que han estat ben triades les històries i si els objectes els semblen realment representatius del seu temps. Què els sembla, a ells, aquest exercici de memòria col·lectiva? Què els sembla que furguem en la seva memòria? Ens expliquen les seves històries i, tal com elles els les van explicar, dubten que ens puguin interessar -riuen i es posen vermells- però quan finalment ens hi capbsussem s’entrellacen juganeres en una mutació constant que ens transporta des dels primers anys d’escola fins a la nit de noces, passant per les tardes al cinema o pels guateques i els seus particulars rituals amatoris. És clar que els temps han canviat, i molt. I la peça ens convida a reviure’ls, a alguns per primera vegada, a través d’un dispositiu interactiu que qualla sense la necessitat d’explicacions sobreres. Tot s’acull com en un joc. Tant si es fa el que s’espera com si no. Perquè al cap i a la fi, el defecte més previsible del qual se la podria titllar, l’absència de dissidències, queda resolt en la possibilitat de la particularitat de cada assistent. Si bé totes les històries responen a un tipus molt concret de Iaia, la presència entre els esmentats assistents de les pròpies iaies —no oblidem que són el públic majoritari de les sales de teatre— aporta a la mescla la meravellosa possibilitat de poder escoltar en directe qui originalment s’havia volgut donar veu. I això és molt valuós en un espectacle que es fonamenta en el fet de donar veu a qui no en té. Objectiu aconseguit, suposo que deuran dir els Mambo. Què deu haver passat durant aquest més que han durat les representacions? Quantes veus hauran estat retrobades? Iaia és un dels espectacles més emocionants que he viscut aquesta temporada. No n’he sentit a parlar gaire. Ni abans ni després. Però és dels pocs que m’ha fet adonar-me d’alguna cosa realment important. Què en sabeu realment de la vostra iaia? Què en sabeu d'abans que fos la vostra iaia?

Iaia de Mambo ProjectLlinars del Vallès, 27 de febrer de 2023Quantes vegades t’has assegut a escoltar les històries de vida de la teva iaia? Tinc la sensació que tot sovint perdem la noció del temps i ens deixem encantar per un present futurista que anul·la totes aquelles experiències d’on venim.Aquesta peça, en canvi, t’encisa des de la tendresa i la cruesa. Et fa ser partícip del joc de vida d’un conjunt de iaies que, sí, efectivament, podrien ser la meva. O la teva. O la de qualsevol de nosaltres. No te n’adones i ets al bell mig d’un casament, festejant o a missa. No és una idealització, és una vivència. El que aconsegueix Iaia és compartir unes històries de joventut que també formen part de nosaltres. T’embolcallen en una vivència personal compartida amb la resta de participants, i ho fan a través del teatre.Mambo Project t’ofereix una opció de teatre innovadora, íntima i emocional. Et fa sentir part del seu projecte des de la il·lusió i la participació. Surto amb ganes de donar les gràcies a totes les iaies per reivindicar-se com a tals; per fer-nos créixer a les que hem vingut després; per exposar les seves intimitats ocultes i censurades; i per deixar a Mambo Project fer-les visibles d’una manera tan delicada, respectuosa i íntima.Joana Jané Tarragó

IaiaTeatre Kursaal de Manresa, 15 d'octubre de 2021D'espectacles que recuperen la memòria històrica a través dels familiars n'hem vist i de molts tipus. En alguns casos el relat és massa personal i no transgredeix l'anècdota. En d'altres, la forma i el discurs es mengen el factor emocional. Potser per això la proposta dels Mambo Project encara meravella, perquè tot i apropar-se a un tema conegut, el redescobriment es fa amb una immersió total, plena de senzillesa i professionalitat.Seiem en una taula plena d'objectes que ens ressonen a casa els avis. Mentrestant, els membres de la companyia ens fan seure. Ells són amfitrions i nosaltres som els convidats del que serà un àpat d'històries. Durant el confinament els membres de la companyia es van dedicar a parlar amb les seves àvies, fent balanç, repassant la seva vida. Ara, després d'un intens procés de creació i dramatúrgia, aquestes converses se'ns exposen amb un teatre semi-verbatim, que no avorreix ni cau en el documentalisme, sinó que sap apel·lar a elements reconeixibles pels espectadors. El discurs no és especialment revelador, perquè són moltes les històries que hem vist sobre postguerra, dictadura i transició, però és en la forma on l'espectacle arriba a l'excel·lència.L'espai escènic ens endinsa totalment a la proposta. Repartits en les diverses taules, no existeix el límit platea-escenari. Som espectadors i intèrprets, còmplices d'un viatge que farem, també, pels nostres records. Entrem en el joc dels diàlegs, hi descobrim les seves iaies, entranyables i a ells: "Iaia, no se't veu. Nen, a tu sí que et veig, què haig de fer? Activa la càmera. Això? Ara sí." I comença la conversa, amable, planera. A estones ens acompanya el suport audiovisual (mesurat, magnífic) i sempre hi trobem una part escènica que juga amb respecte la predisposició dels espectadors. Llavors, sense saber massa com, ets dins una església, o viatjant en tren, o casant-te. I gaudeixes, perquè el teatre és ritual i cerimònia, històries individuals que en fan una de col·lectiva, com ja sabia descobrir Xavier Bobés a Cosas que se olvidan fácilmente. Si a la proposta de Bobés semblaves assistir a una confessió, a una observació exhaustiva dels objectes, aquí entres al dinar de Nadal i l'experiència és més coral, més col·lectiva, més divertida, igualment commovedora.Els intèrprets es mouen entre taules de Nadal i taules de tècnics, entre càmeres i soperes d'escudella, entre videotrucades i mantellines antigues. I sembla que, amb un peu a casa els avis i un peu a casa seva, saben defensar molt bé el tractament del tema. Respectuosos amb el públic, amables amb les iaies i divertits entre ells. Si abans de la pandèmia ens endinsaven a La Festa, ara ens endinsen als records familiars, sense obviar la diversió ni la connexió amb el públic. Aquí, però, la música ens transporta cap a l'emoció de les iaies. I si no, que us ho digui l'Antonio Machín.Passegem per la vida de les iaies amb el cor entregat a la gent de Mambo Project. Saben com aprofitar l'oportunitat per divertir i emocionar-nos. Tot roda i funciona de meravella. Desitjo que duguin les seves taules, les seves iaies i el seu talent a tot arreu. Posen a la sopera totes les emocions i quan les comparteixen i les degustes, et quedes amb un regust entranyable. Saber connectar amb les arrels amb la gràcia de la modernitat és el repte de la Fira Mediterrània i, en aquest cas, han encertat de ple.Martí Rossell Pelfort@martirospel