Glòria Balañà és una directora que no renuncia a muntatges complexos. Pot escenificar l’obsessió creativa amb Els ossos de Montaigne com rescatar el colonialisme amb El setè cel, de Caryl Churchill. Ara, s’entesta a resseguir, amb la precisió d’una cirurgiana, cada plec dels budells de les víctimes. Com si fos una autòpsia. Com a La tercera fuga, de Victoria Szpunberg (amb qui van treballar juntes en peces com La marca preferida de las hermanas Clausman o Boys don’t cry), hi ha un fil genètic que pateix una situació mental vulnerable. I que acaba, sí, com diu el títol, en suïcidi (sigui físic o conceptual).

Alice Birch va voler que les tres històries, en tres presents diferents (1973, 1998 i 2028) succeeixin simultàniament. Es reprodueixen els patrons de descobriment de parella, de visites als hospitals per depressions i voluntat d’escapar-se d’una vida que les ofega. La gràcia és que les tres històries se situen en el casalot que van comprar Carol i el marit, amb un jardí amb fruiters que han de ser el Paradís, però que acaben convertint-se en el pitjor dels inferns. En aquesta juxtaposició de trames hi ha un joc enginyós i “radiant” (tot i que massa puntual) de rèpliques que es responen d’una generació a l’altra. Però hi domina durant massa estona (sobretot en les primeres escenes) un garbuix inaudible de les tres trames avançant com cavalls desbocats. Sí que troba millor equilibri quan, en un o dos dels passatges, s’opta per a una escena contemplativa, de pensaments (potser com qui recorda el que està passant en el set anterior) o imaginant/tement el futur (del set posterior).

Aquesta experiència teatral coincideix amb la que Thiago Rodrigues proposa al Lliure de Gràcia fins fa pocs dies: Cor dels amants. La Calòrica, a La brama del cérvol trenca l’espai i juxtaposa situacions en llocs veïns que els situa en un mateix lloc conceptual (fent, fins i tot, que algun intèrpret tingui més d’un paper en aquesta auca estampada). És un exercici estilístic que porta l’espectador a una certa desorientació i que l’obliga a concentrar-se en una història deixant que la resta flueixi sense prendre-li quasi atenció. A Anatomia d’un suïcidi, té d’interessant l’escolta dels personatges en el temps, el que exigeix una forta concentració i contenció de les protagonistes a l’escena. Carol (Marta Ossó Castillón, Blasted), Anna (Maria Ribera, La dansa de la venjança, Solitud ) i Bonnie (Patrícia Bargalló, La punta de l’iceberg, Medusa) són les tres generacions que tenen la idea de suïcidi dins de la ment. Ester Cort, Abril Julien, Eduardo Lloveras, Jaume Madaula Izquierdo, Andrea Portella Fontbernat, Ramon Pujol i Jacob Torres pul·lulen com satèl·lits entorn d’aquestes tres protagonistes. Les buidors en cada una d’elles són diferents: Si Carol no sap sortir d’una certa apatia social (fins i tot amb la seva estimada filla, que interpreta Julien), Anna confia que ser mare li donarà la sortida a desconnectar de les drogues i Bonnie, finalment, metgessa d’urgències, comprendrà que visitar la casa familiar és massa dolorós i que, com va pactar amb el seu pare, és imprescindible vendre-la. Ella és la responsable de trencar aquesta espiral de dolor, abans i tot que engendri una nova llavor.

Birch fa una aproximació al suïcidi gens moralista. Obvia la culpabilitat de cadascú o, en tot cas, l’escampa entre totes les persones que han compartit amb les persones amb idees suïcides. Hi ha una desesperació aspra com el parquet de fusta estellosa o les parets amb massa capes de pintura a sobre. Tot i que parteixi d’una ficció sintonitza bé amb el teatre documental de verbatim No m’oblideu mai, que es va representar fa uns anys, sota la producció de La Planeta. Fuig del misticisme romànic de Suicide notes, en què hi havia una certa seducció cap a una pornografia emocional, idolatrant les notes de comiat de persones populars.

La peça és dura i amaga. L’espai escènic, amb una constant transformació de l’attrezzo que va saltant d’un espai a l’altra (les cadires de fusta són eternes; les de plàstic i els vàters amb cisterna de motxilla són només del segle XXI) li donen una certa romantització. També la modificació dels espais, com si fossin espais canviants de la casa, movent l’escala, l’arbreda o les taules. Tot es mou a un ritme calmat i implacable. L’aigua, sigui al riu, a la banyera o a la piscina o projectat a les parets poèticament és una amenaça constant, una invitació a deixar-se anar. “Sap greu” comença disculpant-se Carol. “Estaré bé” s’acomiada en el seu darrer quadre. En aquest paisatge aparentment optimista hi ha la determinació a abandonar el patiment, en realitat.