Determinats títols suposen un espòiler, tot i que poc importa quan el més rellevant no ésvtant l’argument com la forma i el fons. La reputada dramaturga i guionista Alice Birch va estrenar el 2017 Anatomia d’un suïcidi, un text desafiador que ràpidament ha circulat per Europa mitjançant diverses adaptacions. No es tracta simplement d’una tragèdia sobre el suïcidi: planteja una estructura molt ambiciosa, una genealogia del dolor a través de tres generacions de dones. La peça arriba al TNC com una simfonia en tres moviments narratius executats alhora, un muntatge que resulta aclaparador per la seva densitat.

Tres vides a punt de trencarse, trilogia del patiment que Birch dibuixa sense excusar-se en diagnòstics ni altres dreceres, amb l’ambició formal de Caryl Churchill i la torbació moral de Sarah Kane. En la primera història, ambientada als anys 70, la Carol (Marta Ossó) sembla desconnectada del món després d’un intent de suïcidi. Tres dècades després, l’Anna (Maria Ribera) pateix una vida marcada perles addiccions i un trauma familiar sense tancar. En el futur, la Bonnie (Patrícia Bargalló) s’enfronta al llegat rebut des de la rigidesa de qui ha convertit el desinterès en una espècie de defensa.

El gran repte de l’espectacle rau a trobar el to i el ritme pera les tres narracions que es representen de manera simultània, compartint escenografia, secundaris i paraules entrecreuades com fulles d’afaitar al canell. Sense treva, en les escenes juxtaposades regna per moments la saturació. El compàs resultant té un punt robòtic, amb les rèpliques sincopades en una atmosfera fantasmal que tendeix a la fredor. L’espai sonor i les transicions, més que alleugerir, donen més consistència a un conjunt ja molt pesat. Falten instants de respiració en un clima asfixiant escorat cap al melodrama.

Malgrat la poca entitat dels personatges masculinsi la llarga nòmina de secundaris sense opcions per al lluïment, el bot salvavides arriba per via de les interpretacions principals. La direcció de Glòria Balafià destaca en el seu treball amb les actrius protagonistes, entre les quals sobresurt la insondable fragilitat de Marta Ossó: la vibració sostinguda de les seves mirades forma una joia enigmàtica hollywoodiana. Maria Ribera amb el seu esquinçament i Patricia Bargalló amb la seva amargor continguda completen un tríptic que condensa gairebé un segle de menyspreu, retrat d’una societat que patologiza el dolor femení abans d’aturar les causes del desconcert.

VERSIÓ ORIGINAL A ‘EL PERIÓDICO DE CATALUNYA’