Es podria dir, salvant les distàncies, que l’obra «Anatomia d’un suïcidi» és un espectacle tridimensional. Si el 3D permet una visualització en tres dimensions, la profunditat, l’amplada i l’alçada, «Anatomia d’un suïcidi» permet també una immersió sovint simultània en tres espais temporals: el 1973, el 1998 i el 2028.La dramaturga i guionista Alice Birch (Malvern, Regne Unit, 1986), considerada una representant de la nova dramatúrgia anglesa i també una militant feminista, va estrenar «Anatomia d’un suïcidi» l’any 2017. L’autora tenia només trenta anys. I no es pot dir que passés desapercebuda. Ben al contrari, el contingut d’«Anatomia d’un suïcidi» va provocar més reaccions per criteris ideològics que no pas per la incidència de la posada en escena.

Em fa l’efecte que en aquesta agosarada, arriscada i, malgrat tot, aconseguida i remarcable estrena de la versió catalana, el contingut no provocarà cap reacció ideològica, entre altres coses perquè els espectadors catalans estan curats d’espants, n’han vist de tots colors i han assumit des de fa molt de temps que el teatre és una de les poques finestres que queden obertes per fer de testimoni del temps viscut, el que es viu i el que potser es viurà.

I la realitat en aquesta obra d’Alice Birch és l’enfrontament a la maternitat i l’obligació heretada, sisplau per força, pel sol fet de ser dona, que li fa assumir la conservació i la continuïtat de la família.

Ideologies a banda com les que potser intentaven dir, en l’estrena anglesa de fa vuit anys que «Anatomia d’un suïcidi» era precisament una apologia de la dona cap al suïcidi, excel·leix sobretot per una complexa estructura dramàtica que manté tres plans permanentment en escena, els tres plans temporals, i que alterna els diàlegs dels personatges de cadascun dels tres plans a vegades simultàniament, amb interseccions de frases que en algun moment es repeteixen igualment en els protagonistes del 1973, com en els protagonistes del 1998, com en els protagonistes del 2028, una llicència futurista, aquell 2017, però que ara ja és a tocar.

Les tres principals protagonistes són la Carol, l’Anna i la Bonnie. En les primeres escenes, als espectadors potser els serà difícil establir per on van els trets i quina relació tenen els personatges. Però al llarg de les setze escenes multiplicades per tres que té l’obra —dues hores i vint minuts sense entreacte— aquesta relació es va teixint fins al punt que la trama desenvolupada en tridimensional s’amplia i es complementa a la vegada com si es mirés a través del túnel del temps al llarg dels més de cinquanta anys de recorregut.

¿Hi ha suïcidi? Sí. No és cap secret de guió que no es pugui desvelar. ¿Hi ha transmissió genètica o psicològica de mare a filla i néta per aquesta circumstància? També. ¿Està científicament comprovat que aquesta transmissió es produeixi sempre? No. Però el que fa l’autora Alice Birch és una especulació, a través de la dramatúrgia, de la càrrega que la dona, per raó del seu gènere i per la particularitat de la gestació, arrossega de generació en generació. En certa manera, Carol, Anna i Bonnie són la imatge de tres generacions amb la seva evolució i amb la seva negació al llarg de mig segle.

Que «Anatomia d’un suïcidi» és una obra feixuga no hi ha cap dubte. Cal advertir que Alice Birch no ho posa fàcil al espectadors. Però encara menys als intèrprets que han de jugar amb la simfonia orquestral de la conjunció dels tres plans. Sempre en una mateixa casa. Representació escenogràfica multiplicada per tres. La casa que ofega la Carol, la casa que vol revaloritzar i recuperar l’Anna i la casa que acaba venent la Bonnie.

El muntatge compta amb deu intèrprets que acaben fent vint-i-sis personatges. Però aquesta multifunció representativa no és cap obstacle perquè de seguida es posa en solfa cadascun dels personatges que van apareixent. Aquesta complexitat escènica, però, contràriament al que podria semblar, no té la mateixa complexitat en el discurs. Més aviat Alice Birch sembla que s’emmiralli en les expressions lacòniques, les frases curtes i els silencis eloqüents de Harold Pinter. També podríem parlar de Caryl Churchill o Sarah Kane. Formular més preguntes que no pas donar gaires respostes.

L’autora no pretén tampoc enviar cap misatge subliminal a l’auditori a través d’un text dramàtic carregós i acadèmic sinó que confia sobretot —potser perquè el seu paper de guionista cinematogràfica és prou destacable— que els espectadors en trauran les conclusions a través del que hi veuen i del que hi vulguin entendre.

Per aconseguir tot això, la directora catalana Glòria Balañà ha fet una feina minuciosa i de brodat i puntada fina. L’escenografia d’Ona Grau remarca la grisor de la casa i ho deixa reposar tot en un joc de portes i, de tant en tant, un escala de fusta que porta a una presumpta segona planta. Només fuig de la grisor amb una prunera esponerosa fora d’escena on el violaci primaveral ho envaeeix tot. La il·luminació de Sylvia Kuchinow matisa suaument cadascuna de les situacions. I l’espai sonor d’Àlex Polls revesteix cada moment i cada època amb una extensa banda sonora.

L’actriu Marta Ossó Castillón és Carol, la mare del 1973 que té etapes depressives i que es podria dir que es la clau del títol de l’obra. L’actriu Maria Ribera és Anna, la mare que ha passat per la drogoaddicció i que té el trauma postpart, una de les dues filles de la Carol, que reviu la seva angoixa el 1998. I l’actriu Patrícia Bargalló és Bonnie, la tercera dona de la nissaga, la néta, lesbiana, metgessa i que ja al 2028 vol renunciar lliurement al privilegi femení de ser mare amb el procés de l’esterilització.

El conjunt de la companyia aconsegueix que les dues hores i vint minuts transcorrin com si en fossin menys. I això sol ja convenç que l’autora Alice Birch té algun misteri amagat que fa que, sense una trama d’acció excessiva, aconsegueixi captar l’interès dels espectadors que no s’adonen com de pressa passa el temps. I qui diu el temps, diu mig segle.

El conjunt de la versió catalana de Víctor Muñoz Calafell sona bé. En alguns moments, més bé que en alguns altres. Sobta que en el gremi de la traducció teatral actual hi hagi, com passa en aquest text notablement culte d’Alice Birch, esllavissades permeses com l’antipàtic “puto” que no sempre encaixa com hauria d’encaixar a tot arreu i que, a la llarga, acabarà sent un terme decadent i passat de moda.

Aquí mateix, a la primera escena, després de l’intent de suïcidi de la Carol tallant-se els canells, hi ha l’expressió del seu marit quan diu “els putos canells” que, rebotada a l’oïda dels espectadors, fa que gairebé et caiguin “els canells per terra”. Cal tenir en compte que som al 1973. Un ja hi era de feia temps. I puc posar per testimoni que el 1973 ningú no deia “puto” per molt “puto” que fos el que volia dir. Potser perquè encara no havia arribat TV3, esclar.

La passió pel “puto” no és exclusiva d’aquesta obra. El teatre en va ple. Però en aquesta versió d’«Anatomia d’un suïcidi», el “puto”, manllevat per influència forana, encara fa més fortuna. Es repeteix en diverses ocasions el 1998. I, per reblar el clau, sona també alguna vegada el 2028! Tot un mal presagi lingüístic si el futurisme continua essent també tan “puto”.