Quin espai, quina maquinària, quin silenci sonor el de l’espectacle “Decrochez-moi-ça”.

I que bé defineix l’espai escènic i interpretatiu, aquesta expressió francesa que en català diríem “can penja i despenja”.

És exactament això. Es miri per on es miri, s’escolti com s’escolti. Se senti com es senti. La companyia Bêtes de foire són unes bèsties de la construcció d’espectacles. Vestits amb música feta amb instruments de joguina, manufacturats, estranys. Que recorden Pascal Comelade.

Un espectacle on es veuen molts anys de treball, on la investigació és brillant, on materials i objectes prenen altres formes i usos. Una mena de parc d’atraccions d’objectes, on el públic és l’espectador somiador, nostàlgic i badoc.

Moments tendres, moments anguniosos, moments de pel·lícula muda però sonora.

Malabars sorprenents, clàssics amb pilotes, o innovadors, amb tota mena de coses.