Pourquoi un arbre est une poule? (Per què un arbre és una gallina?)

Una sala d'assaig és un espai on tot és possible. Com en la ment de la canalla, la fantasia no té límits. Els jocs, com els anuncis de cotxes, poden conciliar qualsevol cosa. En aquell món per dibuixar també s'hi devien trobar els primers homínids que es refugiaven a les coves i dibuixaven allò que els marcava el seu magí. Podia ser un relat d'una caça. Podia ser el perfil de la mà en negatiu. Ma Compagnie convida el públic a què entri a la sala d'assaig. Veuen com, en pocs minuts, les pissarres s'omplen de guixots que simbolitzen moviments dels dos intèrprets, i també dels objectes que els envolta. Tot és incorporable en aquest univers, menys el soroll indolent de l'aspiradora. Potser perquè aquest so remet a una aspiració que indica la desaparició de papers i elements minúsculs que han estat cosmos puntual. Una galleda pot circular sense risc si no hi ha una fregona que esborri res. Un test pot simular un bosc com el de Birnam, d'un desconfiat i agònic Macbeth: el bosc es mou i fa perillar la integritat del rei i la seva corona. La fantasia de Marc Lacourt juga a introduir llops, a espantar la canalla que s'exclama i riu nerviós alhora. També citen princeses, dracs i unicorns. Com a les cançons d'en Sisa (Qualsevol nit pot sortir el sol, oi?). Tot es convoca a la sala d'assaig i tot és possible. Per això un arbre pot estar emparentada amb una gallina. La filosofia juga a confrontar conceptes aparentment diferents. La sala d'assaig i la dansa contemporània es desmanega divertidament procurant robar-hi un encaix. La cova, al final, queda plena de gargots i amb un públic rendit per una acció compartida en la qual s'ha donat espai al deliri sense l'angúnia de la incomprensió ni la por a perdre el senderi.

Ja em perdonaran els més puristes, però la dansa contemporània pot arribar a ser molt endogàmica. Darrere de la gran tècnica dels ballarins, a vegades ens podem trobar peces massa críptiques, on buscar-li un missatge, una intenció al conjunt és una quimera. En certa manera, els hi passa això als cinc ballarins de laSADCUM. Sabeu a quin no els hi passa això, tot i ser en certa manera un espectacle estrany i sense un sentit clar? A Marc Lacourt i Pauline Valentin, els dos intèrprets de Pourquoi un arbre est une poule? (Per què un arbre és una gallina?). Bé, clar que en aquest cas, la clau és la complicitat i el joc amb l’espectador que des del minut zero decideix entrar en la fantasia dels francesos. Un linòleum de terra i quatre caixes verticals de pissarra. Marc i Pauline i un conjunt d’objectes diversos i sense cap connexió, que es mouen a contro lremot. No fa falta res més. Sols un diàleg entre els dos creadors qui van muntant la peça al mateix moment, amb errors repeticions, interrupcions mecàniques, però sobretot amb un esperit dadaista, hippie, de deixar-se emportar pel moviment, pel flux de les idees.  Aquesta gallina que és un arbre significa bàsicament que hi ha tot un món per crear i dibuixar. La idea parteix de Dacourt i de la il·lustradora Delphine Perret amb el que pretenen combinar els dos mons. A través del dibuix que van creant sobre les pissarres, sembla donar ordres per crear un moviment o altre. Però en veritat no té correlació, tot és joc lliure. La interpretació… quina interpretació? La proximitat dels dos artistes, la dansa, els moviments animals, la interrelació amb petits i grans crea un embolcall on tots ens sentim partícips del joc. Tant és així que en el tram final ens donen cinc indicacions de moviments per fer en el moment que ens diguin i fins i tot ens faran sortir i estirar-nos al linòleum per dibuixar una suposada caverna prehistòrica. Res més enllà, dibuix lliure, sense pensar en el què ni el perquè.  Entremig, però, el virtuosisme del ball de Matrc Dacourt, tot ell estilitzat, i Pauline, la seva elegant acompanyant, ens endinsen en un món animal i proven aquells animals, bèsties i éssers mitològics que més poden escaure a l’espectacle i que no siguin ni massa grans, ni petits, ni cridin massa, ni facin massa por als menuts. Mentrestant, de tant en tant, els objectes es rebel·len i van al seu aire. Una bona ganyota de lleó, la marca de l’espectacle, servirà per aturar-los, per tornar a començar la dansa dibuixada.