Una sala d’assaig és un espai on tot és possible. Com en la ment de la canalla, la fantasia no té límits. Els jocs, com els anuncis de cotxes, poden conciliar qualsevol cosa. En aquell món per dibuixar també s’hi devien trobar els primers homínids que es refugiaven a les coves i dibuixaven allò que els marcava el seu magí. Podia ser un relat d’una caça. Podia ser el perfil de la mà en negatiu.

Ma Compagnie convida el públic a què entri a la sala d’assaig. Veuen com, en pocs minuts, les pissarres s’omplen de guixots que simbolitzen moviments dels dos intèrprets, i també dels objectes que els envolta. Tot és incorporable en aquest univers, menys el soroll indolent de l’aspiradora. Potser perquè aquest so remet a una aspiració que indica la desaparició de papers i elements minúsculs que han estat cosmos puntual. Una galleda pot circular sense risc si no hi ha una fregona que esborri res. Un test pot simular un bosc com el de Birnam, d’un desconfiat i agònic Macbeth: el bosc es mou i fa perillar la integritat del rei i la seva corona. La fantasia de Marc Lacourt juga a introduir llops, a espantar la canalla que s’exclama i riu nerviós alhora. També citen princeses, dracs i unicorns. Com a les cançons d’en Sisa (Qualsevol nit pot sortir el sol, oi?).

Tot es convoca a la sala d’assaig i tot és possible. Per això un arbre pot estar emparentada amb una gallina. La filosofia juga a confrontar conceptes aparentment diferents. La sala d’assaig i la dansa contemporània es desmanega divertidament procurant robar-hi un encaix. La cova, al final, queda plena de gargots i amb un públic rendit per una acció compartida en la qual s’ha donat espai al deliri sense l’angúnia de la incomprensió ni la por a perdre el senderi.