La metàfora de Fantàstic Ramon té escenes brillants com la del locutor de la ràdio local que s’expressa només amb llengua de signes. Com la del gat amputat que segueix sent un gat, fins i tot si el decapiten. Com la de la lliçó d’inacció que promou el protagonista sent un nou Bartleby, l’escrivent. Que ho interpreti un equip divers és clau, perquè permet convertir en incriminadors els que sovint són increpats per la seva diferència: Té molta força que interpretin el rol dels que demostren por, rebuig o paternalisme infantil el que ell troben en el dia a dia. Potser la pega principal del muntatge, una iniciativa valenta del Teatre Lliure de Julio Manrique és que, com si fos una primera i única oportunitat, Clàudia Cedó (Una gossa en un descampat) hagi volgut plasmar tot d’idees, somnis, denúncia i acudits en un final excessiu que explica massa i remata la història amb tres finals, a causa de la cronologia de la trama. Es revelador el secret del poble i la veu final de la mare amb un Ramon estratosfèric (que converteix la Fabià Puigserver amb la sensació de ser un espai immens, extrem que no aconseguia la maratoniana L’herència) però ensenya massa cartes, quasi amb un aire de lliçó moral. La voluntat de tirar endavant el muntatge, com la de la pròpia història que s’explica té aquella incomoditat d’estrenar uns mitjons gruixuts d’estar per casa en els que, no se sap com, puntualment, una punxa va ferint el peu confiat.

Fantàstic Ramon fabula sobre una parella que tenen un fill que és un ninot de drap: La criatura no mira, no parla, no sent però menja i creix. La seva quietud desespera a uns, i té un efecte sanador per a altres. La metàfora està servida. Aquesta diferència deu ser comparable al sentiment de les famílies amb persones amb diversitat funcional. Amb els anys, la diferència es fa més evident perquè, si més no fins avui, és molt complicada la vida adulta, independent i professional de les persones etiquetades com a diferents. El poble Aurora de la Pietat sembla viure apartat de les presses i les exigències de la ciutat. És  veí antagònic de la colònia tèxtil, ben grisa, de L’alegria que passa, que va rescatar Dagoll Dagom amb tant encert el 2023. Aquest naixement, com l’arribada del circ en l’obra d’en Rusiñol, trasbalsa el poble i remou unes entranyes desconegudes. El neguit creix i es revela cada cop amb més incomoditat. Funciona com allò de no saber quan la punxa ferirà el peu, i amb quina profunditat ferirà.

Aquell humor cínic de riure’s dels acudits de la transició (per a escarni del que té veu de nas, el tonto, el sord o el cec) avui guanya una vitalitat immensa perquè l’interpreten ells mateixos. Com Albert Espinosa a Los pelones, Idaho y Utah i tantes d’altres, poden fer broma de no tenir cama o que perden oli perquè la pròtesi, efectivament, té una pèrdua de pressió al genoll. El teatre testimoni ha superat la plana de denunciar la seva situació extrema i prova d’escenificar un conte que cedeix el protagonisme a un ninot que va creixent i, com la silenciosa processionària, envaint espai, converses i malestar dins del poble. Però un secret fa que no es pugui abordar amb la naturalitat. Sense haver-se d’atribuir culpes o motivacions celestials en Ramon ensenya l’esquerda de la desconfiança, la por i, fins i tot, el paternalisme.

Si a Mare de sucre, (amb el díptic d’Els angels no tenen fills) la història abordava la voluntat d’una persona amb diversitat funcional de ser mare i com diferents estaments de la societat li aribuïen la responsabilitat o no, a poder traspassar una porta prohibida, ara la diversitat neix d’una parella sense cap tipus d’antecedent conegut. L’estimació pel fill és absolut de pare (Francesc Ferrer) i mare (Anna Moliner, que enfronta els moments emotius més potents amb una força que commou la platea), però les decisions de com abordar la seva escolarització difereixen absolutament. Cedó explicava a la roda de premsa que ni ells mateixos tenen clar quina és la millor situació per a cada cas en l’escolarització. Però en el muntatge es mostra l’heroicitat de la nova mestra (Vanessa Segura), a favor de la integració, mentre que es caricaturitza la de la directora (Kathy Sey), que opta per segregar Ramon perquè no hi ha recursos per a tot. Marc Buxaderas és un divertidíssim i escandalitzat mossèn. Que escolta en confessió i juga amb el poder del sermó de cada diumenge. Vol protegir la convivència a partir de la seva cassulla. Com el rol de la directora, hi ha poc espai per conciliar amb aquest personatge. Més ambigu és el paper del metge (Xicu Masó), l’altra autoritat (juntament amb l’amo del bar, Innocent, que interpreta Jordi Galià). La ràdio local no sembla afectar l’ordre imposat al poble: És una bombolla que no molesta i li deixen fer; aparentment el locutor (intepretat per Edgar Murillo) només transmet la temperatura del dia i va narrant una plaga d’insectes, que no es mitiga mai.

Fantàstic Ramon acaba topant-se amb la realitat. Ha donat als actors professionals els papers que desenvolupen el pes principal de la trama i que ensenyen les contradiccions de la situació amb una evolució dels personatges. En canvi, la Candela (Andrea Álvarez), l’Eva (Mercè  Méndez), i sobetot, la Puri (Judit Pardàs) juguen un paper secundari que acaba convertint-se massa cops en la rèplica amb una paraulota per aixecar el riure del públic. Efectiu, però massa fàcil. En totes les obres hi ha papers petits però el repte és que tots tinguin una evolució, un creixement a mesura que avaça la trama.

Potser, només potser, el repte és abordar aquest nou teatre més contemplatiu donant l’espai i els recursos que pràcticament mai ha tingut aquest col·lectiu per generar noves preguntes al públic. Viure i deixar respirar l’excepcionalitat des de l’escolta i la descoberta en què ningú ensenya i tothom aprèn, en emptatitzar amb en Ramon però també amb les vulnerabilitats de cadascú, indistintament de diagnòstics. Per aconseguir que l’espectador es commogui necessita topar amb la punxa invisible i discernir si és bo extirpar la part del mitjó per on sempre frega o acceptar com una ventada d’aire a la cara aquesta situació real i quotidiana (que encara pateix una evident invisibilització). La decisió l’ha de prendre cadascú. Com decidir si deixar el mitjó desaparellat o fer un cosit casolà al mitjó amputat.