Fa la impressió que el col·lectiu que ha donat cos i ànima a aquest espectacle ideat per Cris Margu i Marc Domingo, que són també els ideòlegs i els dos intèrprets de «The Cibels», l’han cuinat com si preparessin uns ous remenats, un ingredient que, sense desvelar més del que es pot desvelar, és també un protagonista subliminal de tota la història d’aquesta parella de joves rockers d’entre el setanta-set i el vuitanta-set del segle passat, que sembla que diuen que van fer el salt des de Sant Fruitós de Bages fins al Madison Square Garden de Nova York.

Ells i els creadors del muntatge han plantejat una trama que comença per batre la qüestió, com es baten els ous, en una entrevista on els periodistes són els mateixos espectadors —ni que no facin cap pregunta. I ells dos, la Margaret i el John, ho assaonen bé i hi posen el pessic de sal, a vegades amb sal més gruixuda de la que convindria.

També són ells dos, fent un flaixbac escenogràfic, que fonen la seva trajectòria, com si fos la mantega de gurmet en una paella, i quan la cosa comença a espetegar de valent hi afegeixen els ous que fan falta per fer creïble la seva història. Quan s’adonen que el relat, com els ous, comença a cedir i a fixar-se de les vores, amaneixen la seva història amb una bona espàtula remenant la paella per muntar la quallada.

Entre imatges d’interpretació amb el diàleg, el gest, la música, el miratge dels grans noms a l’anglesa, el joc de cordes amb les guitarres elèctriques, les feines d’enregistrament de l’estudi i l’apartament de nou rics guanyat a pols amb la seva carrera, es mereixen, també com els ous a la paella, un acaronament amb l’espàtula narrativa mirant que la història, com els ous, no es facin massa ni es facin poc. Amb aquest equilibri mesurat, transcorregut el temps oportú, la història es treu dels fogons i, si se li vol trobar tot el gust, cal servir-la i cruspir-la en un tres i no res.

Amb aquesta recepta teatral, carregada de divertimento dialèctic, l’actriu Cris Margu i l’actor Marc Domingo aconsegueixen fer un espectacle d’ous remenats amb decibels i, un cop creat i col·lectivament tancat dramatúrgicament, ¿hi ha alguna cosa millor que titular-lo «The Cibels», que en versió de Sant Fruitós del Bages seria «decibels», que és la mesura de so que —com aquelles campanes de poble que amoïnen el veïnat— enfilen les guitarres elèctriques clandestines al rebost quan tanquen la carnisseria?

«The Cibels» és una mirada irònica al que han viscut molts grups de música emergents, alguns dels empesos pel boom del rock català dels anys noranta, per exemple, o el que viuen també molts grups d’avui mateix, emmirallats en els grans mites dels concerts del Palau Sant Jordi, encegats per l’èxit d’un únic hit que els ha sonat a tothora i a tot arreu i que s’ha fos amb el mateix encegament negat per gestionar després el propi futur.

I qui parla d’un grup de música, podria parlar també d’un grup de teatre o simplement d’un grup de joves creadors que creixen amb la flama de la il·lusió de superar el present per guanyar el futur i que acaben enfonsant-se pel so dels seus mateixos decibels. Que és el mateix que pot passar amb la recepta dels ous remenats quan arriben al moment de l’èxtasi de la paella si qui els cuina no els veu borbollejar o, si els veu, potser es fa el distret.