Els actors Marc Domingo i Cris Martínez han treballat junts en diversos espectacles, entre els quals tres de dirigits per Marta Pazos –Viaje a la Luna (IT Teatre, 2021), Comedia sin título (CDN, 2021) i Astral (2024), una peculiar proposta d’exorcisme a la Fundació Joan Brossa– i el vigorós, hilarant muntatge Observin aquests fills de puta (2024), d’Adrián Perea Nava i la companyia Dúo fàcil. Ara presenten al Maldà The Cibels, una peça de petit format que han ideat ells mateixos en col·laboració amb Clara Mingueza –còmplice habitual de tots dos–, Laura Aubert i Francesc Marginet. El projecte de creació col·lectiva acaba sent un vestit fet a mida per a dos intèrprets amb una gran vis còmica i una energia generosa, imparable. Es tracta d’una comèdia que, partint del fals documental, fa un viatge espaciotemporal que desafia tota lògica.

Marínez i Domingo –Margaret i Anthony–, vestits amb texans acampanats i camises llampants, es fiquen en la pell d’un duet musical, The Cibels, els primers catalans a fer-se un lloc en l’escena musical novaiorquesa: van tenir un èxit fulgurant però efímer quan van tocar, l’any 1977, al Madison Square Garden, al costat de grups com Pink Floyd i Rolling Stones. Les seves ànsies de triomfar i una ingènua propensió a l’èpica els van portar a l’ocultació i mistificació –més improvisada que sistemàtica– dels seus orígens, així com a la propagació de mil i una anècdotes falses. Per més que vulguin dotar la seva història d’una aura llegendària, el caràcter accidental de tot plegat queda més que manifest: si van arribar a tenir èxit –de forma inesperada i, segurament també, immerescuda–, va ser per casualitat o, potser, degut a una poderosa conjunció astral. D’altra banda, la seva immaduresa com a artistes i el desconeixement del medi van fer que no sabessin gestionar la situació: la fama els va pujar al cap i van incórrer en tota mena d’excessos. La darrera entrevista data de 1987; després, se’ls perd la pista.

L’escenografia d’Enric Romaní s’articula al voltant de quatre plafons mòbils que tant poden evocar un set televisiu dels anys vuitanta com una paret de lavabo amb mirall o la cabina d’un estudi de gravació. Al fons, un escriptori ple de discos i objectes permet situar determinats esquetxos a l’habitació d’una casa, rere el taulell d’una botiga de discos o al despatx d’un productor. En primer terme, davant els panells, té lloc l’escena fundacional. Sense utillatge, els personatges recreen la situació domèstica –ah, la mística de la quotidianitat!– en què, com en un rapte d’inspiració, va ser literalment “cuinat” el seu primer gran hit: “Scrambled Eggs”. Mentre l’Anthony preparava uns ous remenats, la Margaret, potser encara sota els efectes d’un trip psicodèlic –dues gallines amb crestes “brillants com robins” se li havien aparegut en qualitat de “missatgeres de l’univers”– va esbossar text i melodia. Dels fogons del seu miniapartament, com per art de màgia o teletransport, salten al Madison i, d’allà, a la fama mundial. Més endavant es retrotrauran a l’època de la seva adolescència a Sant Fruitós de Bages: assajos a la carnisseria, botifarrades i actuacions a l’Ateneu o a la parròquia.

L’argument es dona per sabut: un grup de música es veu superat per un èxit esclatant que no està preparat per assumir. L’erràtica trajectòria del duet fictici serveix d’excusa per desplegar el potencial còmic de dos talentosos actors a través d’una successió d’escenes. L’humor mana, i s’hi supeditarà també la part musical quan, proveïts de guitarres elèctriques, els intèrprets fusionin cant i narració davant els micròfons. S’imposen les metàfores passades de voltes, amb un clar predomini de la imatge culinària o gastronòmica –per exemple, l’estudi de gravació és allà “on se sala el bacallà musical” o “es talla el pernil”–, i una bateria de gags d’índole escatològica.

Val a dir que tots dos excel·leixen en el gest i el moviment: resulten d’allò més expressius els seus espasmes i reverències a la pista de Studio 54, mentre sona “People Are Strange” (1967), de The Doors, o “Venus” (1969), de Shocking Blue. En la plasmació del deliri perceptiu i, sobretot, en la caricatura de tipus tenen els seus millors moments de lluïment. Cris Martínez fa de Margaret i també de la seva versió adolescent; de productor fatxenda i d’espectre de David Bowie. Marc Domingo, amb un perfil molt “cubanero” i “calòric” –podeu veure’l al segon capítol de la sèrie Sala polivalent–, explota els seus recursos en paròdies extremades i molt efectives: el crític musical que teoritza en excés sobre ritmes i influències; el propietari d’una botiga de discos convertit en un oracle que cloqueja; o el pare de Margaret/Margarida, un home pretensiós, un pèl sàdic i, “fixin-se”, també conscient de l’artefacte metateatral –“se m’ha escapat un petit flashback”–.

Vestits amb impermeables grocs, entre sons d’onatge i crits de gavines, The Cibels interpreten el tema “Salmon, salmon”, fins que una borrasca els arrossega fora d’escena. És el naufragi de la seva carrera musical. I així, a la deriva, enduts per la tempesta del temps –entre comptes enrere, brogit de col·lapse i al·lucinacions diverses–, topen amb una mena de llindar quàntic. El remolí sonor de caràcter sobrenatural, gairebé psicofònic, que els aclapara –acords, lladrucs, senyals de trucada– ve a ser un remenat de la seva història, deixatada com els ous. Si bé el text presenta febleses quant a la construcció dels diàlegs i la peripècia, la direcció sí que aconsegueix portar la llegenda a través –o fora– de l’espai-temps. Hi juguen un paper del tot decisiu l’espai sonor –a càrrec de Damià Duran i Cris Martínez, amb composicions també de Domingo– i la il·luminació –de Clàudia Serra–, que, en un espai tan modest com el Maldà, aconsegueixen crear de manera molt eficaç els diferents salts o freqüències d’ona d’aquest divertit viatge psicodèlic.

Crítica publicada a Núvol el 26 de març de 2025