Un dels reclam del periodisme cultural és, paradoxalment, l’apartat de necrològiques: Sembla que l’audiència s’interessa més per un grup que anuncia la seva dissolució que quan treu el seu segon disc. Si la mort és biològica, convida a fer un panegíric del que s’havia obviat massa cops els anys anteriors.

Aquests temes s’escriuen sols, però si hi ha una certa estima amb els artistes es procura aprofundir coneixent les raons, i furgant en noves carreres personals dels líders de la banda, o bé possibles retorns nostàlgics. Tot això ve a tomb del comiat de Decibels al muntatge The Cibels. El públic no escolta les preguntes del periodista, però pot imaginar com s’incomoda en veure com els ídols per un tema que els va catapultar dalt de tot, simplement es guareixen ferides en els excessos dels seus èxits i retraient-se l’un a l’altra i viceversa, la incapacitat de crear un segon hit.

La interpretació de Cris Martínez i Marc Domingo juga a aquesta superficialitat tan porosa que deixa indiferent els espectadors. En les seves misèries s’hi podrien veure reflectides moltes hipocresies i fantasmades, però, lamentablement no hi ha un gir que sorprengui, que deixi desprevingut l’espectador. En aquest enèsim comiat, en aquesta entrevista sense brou el cronista mhttps://www.recomana.cat/obra/pupilas-pintaban-mis-sabanas-quadre-2-teresa/critica/valents-camins-que-algu-engega-aixecant-se-el-sentiment-de-culpa/alda per enllestir, fastiguejat de tanta obvietat. Un dels perills del periodista de torn és adonar-se que, després d’una hora de conversa no s’ha trobat cap cita per defensar el titular. L’ofici obliga a fer un salt al buit i preguntar algun recurs que surti de guió, encara que no sigui una qüestió raonable. Peces amb menys tremp com la de la Barcelona de la sobredosi (Nodi, de gossos i malditos o les dues aventura de Pupilas pintaban mis sábanas: #1Cheli, 2#Teresa)  pouen més avall. Aventuresde la migració artística (There was a fiesta), o una reivindicació de la contracultura (Cançons que acaben en Fade Out). O Daniel Anglès com a teòric actor-venedor de la galeria subterrània personal de Barbra Streisand descobreix més capes que aquest relat ficcionat (Quan la vaig conèixer). Potser aquella banda imaginada no dóna més de si, però l’exigència de la creació és trobar-hi un regust únic. Com el periodista, si vol defensar la seva feina, no pot deixar anar ningú sense que un títol legitimi l’entrevista.