El dramaturg i director Llàtzer Garcia porta a escena –l’adapta a partir de la traducció de Carme Camacho (Edicions Ela Geminada, 2021)– el misteriós i lànguid Bartleby, l’escrivent que preferiria no copiar, no treballar, no sortir, no menjar, no viure. El personatge procedeix d’una de les nouvelles més cèlebres de Herman Melville, Bartleby the Scrivener: A Story of Wall Street, publicada per primera vegada el 1853 a la Putnam’s Monthly Magazine, i recopilada anys més tard a The Piazza Tales, quan l’autor ja havia donat a conèixer les seves obres més representatives. Després de la mort de l’escriptor, mai prou reconegut en vida, aquest relat llarg va fer fortuna com a faula universal sobre la deshumanització en un món laboral burocratitzat i alienador. Precursora de la literatura de l’absurd i influent, per tant, en autors com Franz Kafka i Albert Camus –per citar-ne un parell–, planteja, entre d’altres, la qüestió de la resistència passiva –relacionada amb la desobediència civil de Henry David Thoreau, contemporani de Melville–. Pensadors de la rellevància de Gilles Deleuze i Giorgio Agamben han dedicat lúcides anàlisis a aquesta figura. I a Bartleby y compañía, Enrique Vila-Matas elabora una mena de cànon d’autors que, contagiats pel “síndrome de Bartleby”, van renunciar a escriure.

Del fosc total, sobre una tarima elevada –l’escenografia, com el vestuari, va a càrrec de Sebastià Brosa–, emergeix un escriptori antic de color negre amb diferents calaixos i compartiments. Albert Prat interpreta l’advocat narrador, amb el posat de qui vol ser del tot honest. Interessat a mostrar la seva afabilitat, indulgència i bona predisposició, el lletrat presumeix de tenir com a principals virtuts la prudència i el mètode; en el seu relat farà gala sobretot de la segona. També se sent dotat d’una capacitat d’observació positivista –com si cap naturalesa humana pogués resistir el seu escrutini–, i la seva expressivitat augmenta quan descriu les peculiaritats i rampells de dos empleats amb creatius i hiperbòlics símils –el rostre d’un és com un sol roent amb òrbita pròpia–. D’altra banda, la direcció posa un cert èmfasi en els esforços del personatge per negociar amb ell mateix els llocs per on transitarà el seu discurs, tenint sempre ben present l’auditori. Gairebé sentim el soroll del seu pensament, com decideix amb quines paraules i gestos donar vida al relat. Per tot això, pot semblar un conferenciant, però aquesta impressió s’anirà esvaint a mesura que avanci la narració.

Quan el narrador esmenta el nou escrivent, la llum –a càrrec de Laura Clos ‘Closca’– canvia; l’ambient es torna inquietant i íntim, en bona part gràcies a l’espai sonor de Guillem Rodríguez i Lluís Robirola. Bartleby li sembla a l’advocat “tan pàl·lid, tan pulcre, tan llastimosament respectable” que el contracta sense demanar-li pràcticament referències, confiat que la seva presència li servirà per equilibrar el temperament dels altres dos. Però resulta que, lluny de ser la peça útil que s’esperava que fos, l’amanuense es revelarà com una mena d’home sense atributs, definit sobretot pels seus somieigs muts davant la paret de totxo que es veu des de l’oficina de Wall Street. Mentre en parla, el narrador mira cap al lateral, on es projecta la seva pròpia ombra. No és casual que l’actor sigui força més jove que l’advocat creat per Melville i encaixi perfectament en la imatge que podríem fer-nos de l’escrivent: la identificació entre tots dos personatges està potenciada de bon començament. El to serè, reflexiu i autoconscient amb què el narrador ens fa partícips del seu procés de comprensió s’obrirà després a altres emocions i matisos, inclosa una certa recança, un sentit d’incomoditat envers el que narra.

Marca un punt d’inflexió la primera vegada que el nou escrivent, que va començar realitzant una quantitat extraordinària de còpies de manera silenciosa i mecànica, deixa anar la seva famosa fórmula: “Preferiria no fer-ho”. L’actor se situa d’esquena al públic per reproduir aquest primer moment en què el personatge que interpreta va rebre la inesperada resposta, i va girant-se per explicar-nos fins a quin punt el va colpir i desconcertar aquella ocurrència. A partir d’aquí va començar l’embogiment de l’advocat, que es debatia entre una empatia sincera –la pacífica obstinació del copista havia tocat alguna tecla dins seu– i la irritació que li causava aquella resistència dissident. Però, al capdavall, se’n sentia responsable; per això, tots els propòsits de posar-li un ultimàtum s’acabaven esvaint, postergant indefinidament.

Un altre moment determinant és la descoberta del fet que l’escrivent vivia a l’oficina. El lletrat va experimentar aleshores un sentiment de “melancolia punyent i aclaparadora”, una “melancolia fraternal”. Li importa que el vegem com un bon home, però també vol compartir fins a quin punt va perdre el control de la situació i, transitòriament, el senderi. Arraulit sota la taula –sembla ell, el desnonat– ens diu que va arribar a pensar que Bartleby li estava predestinat des de temps immemorials, com si es tractés d’una missió que li havia estat assignada. Finalment, la narració del moment revelador –llindar d’una resolució– en què visita el seu exempleat a la presó, on  està tancat per vagabund –Bartleby, l’immòbil!– implica una baixada a la crua realitat. L’actor baixa arran d’escenari i submergeix els peus nus dins una aigua que fins aleshores s’havia sostret de la nostra visió. La seva veu ressona, com si el personatge s’hagués endinsat en profunditats mai intuïdes, i resulta de gran bellesa el joc lumínic dels reflexos aquàtics sobre els murs.

Bartleby és un exclòs, un marginat. En respondre com qui refusa una invitació en una situació de subalternitat i obediència deguda, es condemna. No hi ha tornada enrere: la seva quieta persistència en la no-acció –o, més aviat, la no-submissió– implica una renúncia progressiva; d’aquesta manera, negació va cada cop més enllà, fins a comprometre la subsistència. L’advocat, com a testimoni de l’existència de Bartleby, deixa registre de la implacabilitat del mecanisme socioeconòmic i la justícia per a la qual ell mateix treballa. Però la seva oficina és un lloc massa estret, enlairat o protegit perquè hi arribi el dolor del món. Li caldrà baixar al fang. “És necessari que us ho expliqui tot”, diu, com si necessités redimir-se. Hi ha una certa lògica confessional, en la seva narració, que trasllueix un innominat sentiment de culpa.

Llàtzer Garcia signa una direcció sòbria, de tall clàssic, que fa justícia al relat. Albert Prat –que últimament està imparable, i ha destacat enormement en muntatges com El gos i Elling– realitza un admirable desplegament actoral per mostrar els diferents efectes –oh, humanitat!– que la resposta inalterable de l’escrivent i la seva deriva existencial produeixen en l’ànim del narrador, a qui li trontollen les conviccions més elementals. S’imposen la fraternitat, impotent però certa, i una mena de desconsol transferit –com un contagi vital–. La seva transformació acaba incorporant, d’alguna manera, l’altre.