Hi deu haver alguna raó misteriosa entre Albert Prat (Elling, El gos…) i el conte d’Herman Melville. El va representar al Versus quan formava part d’El Nacional No Ens Vol i ara, hi torna en clau de monòleg, a partir de l’adaptació de Llàtzer Garcia (Les mans, Al final, les visions) Prat és l’advocat que explica en primera persona com coneix i conviu amb Bartleby, un escrivent fleumàtic que hauria d’equilibrar les tensions entre els altres dos companys del bufet.

La clau d’absurd, que remataria Kafka (Metamorfosi) amb personatges que es desentenen de les ambicions a prosperar de tot humà (en aquest cas, es detecta una deserció fins i tot a la procreació instintiva de tota bèstia) continua sent la clau per desfilar aquesta narració quasi tenebrosa. Melville s’enfronta a la por de la societat: crear éssers apàtics que renuncien a viure, que no saben sortir d’un món cada cop més tancat i profund. Sembla anacrònica la decisió de rescatar aquest conte publicat fa més de 150 anys en un moment en què la societat es construeix a partir de núvols i documents al drive, depenent de la comunicació digital per a tot. Però, certament, aquesta hiperconnexió com a usuari ha trencat la relació personal que es veurà desarmat Bartleby. La seva presumpta recaiguda en un problema, de salut mental és la de la societat d’avui que malviu entre la necessitat d’arribar a tot arreu i l’evidència que no hi ha espai per a la comunicació més humana.

L’espai escènic ja ho diu tot. L’advocat viu feliç en el seu bufet, tot i que reconeix que no tingui grans vistes. Progressa i entén (i es diverteix, segurament amb) les picabaralles i les empipades dels escrivents que voldrien aspirar a millor reconeixement. L’entrada de Bartleby és un pas més en la seva carrera a l’advocacia. El seu bufet és una mena de torre d’ivori presidida per un escriptori immens on els documents es resolen, i on els calaixos guarden un ordre. És un espai reduït (una tarima de 2×4 metres aproximadament) que amb prou feines permet voltar la taula. La cadira, de respatller baix permet amagar-la sota la taula i estirar-la cap a la banda de la taula que convingui. L’entrada de Bartleby anirà fent evident l’estretor de l’espai, com si cada cop la situació fos més escanyada, fins a arribar al punt del deliri.

La llum també juga amb una fórmula molt senzilla. Il·lumina frontalment mentre l’advocat narra les discussions entre els escrivents. I dispara el llum lateral (que projecten ombres a les parets escrostonades de la sala de dalt de la Sala Beckett. La llum de l’escriptori anirà revelant-se com una ombra incòmoda que president la taula, fins i tot fora de l’horari laboral i en caps de setmana. Només quan l’advocat pren la determinació de traslladar el bufet l’ombra queda amagada (perquè s’ha traslladat el llum de peu a les pites de la taula). Senzill i ben gràfic. Potser hauria estat bé donar major transcendència al mur de totxos de fons de la sala, en els moments finals del conte, quan l’escrivent accepta resignat el nou emplaçament, fruit del seu refugi en la passivitat. És un “preferiria no fer-ho” que desarma, que enriola, que preocupa, que acaba sent desolador. L’advocat que celebra cada estratègia per aconseguir deslliurar-se d’aquella ombra acaba sentint-se responsable. L’home bondadós té consciència. I, si fa cas als rumors, que insinua només començar (i només desvetlla al final, com a bon explicador d’històries per mantenir la tensió de la trama), les comunicacions interrompudes acaben sent mortals.