Quan els arqueòlegs descobreixen unes peces antigues en un carrer en obres, les situen en el temps i la història i, si no aporten res de nou, hi tiren ciment al damunt i tal dia farà un any. Amb el teatre passa alguna cosa semblant: quan es redescobreix —o es pretén fer justícia— a una autora o una obra volgudament oblidada durant dècades, s’intenta situar-la en el temps i la història i, si no aporta res de nou, s’hi tira sorra al damunt i es torna al bagul del somni dels justos.

Fa la impressió que «Marie, la roja» serà d’aquestes obres que tornarà al bagul del somni dels justos. La periodista, escriptora i activista Rosa Maria Arquimbau i Cardill (Barcelona, 1909 – 1992), que quan escrivia contes ho feia amb el pseudònim de “Rosa de Sant Jordi”, va ser una de les primeres dones del primer quart del segle XX que va col·laborar en mitjans de premsa, sempre d’esquerres, amb articles i reportatges de caràcter social i feminista. Va fer campanya pel vot femení (que cal recordar que no va arribar fins al 1933) i va escriure aquesta obra, impactant en el seu moment, moderna i atrevida, després d’una visita a la presó de dones de Barcelona. Però l’any 1938, en plena guerra civil, la prudència, segurament, va fer que l’ambientés a París i no aquí, tot i que la protagonista, Marie, anomenada “la roja” per la seva militància activista d’esquerres, havia estat empresonada per haver colpejat, pel que sembla, un policia.

L’autora Rosa Maria Arquimbau va estrenar «Marie, la roja» sota la direcció de Pius Daví, al Teatre Català de la Comèdia de Barcelona, que era el nom oficial aleshores de la companyia del Teatre Poliorama. I, des d’aleshores, res més. Fa vuit anys, el Teatre Nacional de Catalunya va publicar tota la seva obra dramatúrgica. Fins ara, però, curiosament, no s’havia atrevit a fer-ne una posada en escena.

El resultat, lamentablement, no fa res més sinó constatar que el temps —han passat prop de 90 anys des de la seva estrena— no perdona. I que la tesi de denúncia, reivindicativa, feminista, solidària entre les reixes de la presó de dones de l’autora pot ser vista sentimentalment com una postal de l’època en color sèpia, però allunyada de la realitat actual de les presons que, tot i no ser cap meravella, ha evolucionat en alguns mínims drets gràcies a la pressió social.

Segurament que la companyia s’ha adonat d’aquest pòsit arqueològic de l’obra i ha intentat revestir-la amb uns certs anacronismes, com per exemple el dels televisors de l’hora de repòs que, en algun moment, desorienten més que no pas ajuden a situar la “peça trobada” en el temps i la història.

Tot i això, per descomptat, cal no menystenir la interpretació de conjunt, amb l’actriu Carlota Olcina al capdavant, Marie, la protagonista; o l’actriu Mercè Aránega, una de les preses amb els genolls pelats, de nom clàssic, Lucrècia i Borja de propina; o les intervencions de l’actriu Meritxell Huertas en el paper de la dona que va matar el seu home i no en defensa pròpia; o les de l’actriu Martina Roura, la que va matar els seus fills; afegit tot plegat a les aportacions de composicions i arranjaments musicals i la veu de bressol de l’actriu Alba Montaño —amb algunes peces originals— i el treball coreogràfic i de moviment que alleugereixen i salven una trama que transcorre davant d’una imponent estructura de reixes de ferro forjat —els del musical «Chicago» s’hi fregarien les mans si la tinguessin!—, amb sis portes de cel·les, ponts elevats i una gran escala, a més d’un recambró càlid de pessebre al marge esquerre, força desaprofitat, que serveix per fer un pla d’interior de cel·la primer —també hi ha projecció en blanc i negre— i després, la cambra romàntica de Marie i l’oficial de presons bojament enamorat, Jacques Dubois (l’actor Borja Espinosa), tot i que acull la important escena final entre ells dos amb el risc que passi per alt dels espectadors perquè a l’escenari hi ha la interpretació del tema final de ball i música electrònica de la resta de la companyia com si d’un fi de festa es tractés, sense trabuc de paperets de colors.

La directora de l’obra es pregunta què fa metafòricament presoneres encara avui les dones: ¿les lleis?, ¿els prejudicis?, ¿la història?… Si mirem «Marie, la roja» amb ulls d’avui, feinada rai a treure’n l’entrellat de tot això. Si mirem «Marie, la roja» amb ulls d’arqueòleg teatral, potser sí que s’entén una mica més on érem, on som i com hi hem arribat.

Però, per descobrir-ho de debò, caldrà que els espectadors es preparin bé el kit d’arqueologia: la galleda amb nansa, el paletí metàl·lic per recollir la pols, la brotxa, les xinxetes per situar les troballes, el flexòmetre per prendre mides, i les bosses d’autotancament i les etiquetes adhesives per identificar la troballa. Ah! i un bon salacot al cap, per evitar nyanyos.