Celebrem la valentia de qui, redescobrint un text perdut de fa dècades (consta una estrena el 1938), hi veu una adaptació que interpel·li el públic d’avui. Aixecar aquests textos amplia la mirada de les veus del passat i reconcilia la història. Ara, el que cal plantejar és una posada en escena eficaç, consistent i despreocupa per ser un mirall vàlid.

Marie, la roja es va escriure durant la II República. La lluita política a les presons no era la del franquisme (precisament aquests dies es representa Dones lliures, inspirada en el tardofranquisme). Els presos polítics no són una circumstància única. Si n’hi ha hagut el 2017, és lògic pensar que també hi havia càstig per als que atemptessin ideològicament contra el règim establert. El Poder és defensa més per la força que per la legitimitat de la democràcia directa.

En el plantejament dramatúrgic hi ha una simplificació molt perillosa. En general, el paper de les actrius, a excepció d’una coratjosa Marie (Carlota Olcina) i una ingènua i dèbil companya de cel·la Yvonne (Martina Roura) són massa prims: Mercè Aránega, Tai Fati, Meritxell Huertas, Antònia Jaume i Alba Montaño procuren trobar un registre de preses comunes amb un petit món interior. Però la trama ho atropella tot. Hi ha preciosos instants, com Montaño interpretant la cançó tendra i dolorosa, mentre recull roba de criatura. O les confessions retransmeses per una mena de càmera de seguretat entre les dues protagonistes, Marie i Yvonne. (sempre enfocant l’heroïna).

Per contra, costa entendre el patró de la coreografia d’operaris escombrant el pati o la insistent imatge de menjar crispetes dels funcionaris de presons, com qui se sent amb el dret d’observar sense actuar. I és que els personatges masculins són encara més caricatura. Es pensen que tenen les claus per dominar tant al centre penitenciari com a les llars domèstiques. Pretenen inculcar l’heteropatriarcat aconseguit, pretesament, per atorgament diví.

L’amor cec del caporal (Borja Espinosa) no ho serà del tot. Com també és interessada l’estimació de la protagonista. Creure que tot és necessari per la causa és atemptar contra la mateixa dignitat. Hi podria una certa admissió de l’error com en aquell interessant Yo maté a mi hija. Però, en comptes d’això, La revisió final esberla l’heroïcitat per convertir-la en una festiva coreografia alliberadora. És tot una festa i té gràcia veure com cadascú troba la forma de desfasar-se sense contemplacions. Però aquest ball ho trenca tot pel tot. I el públic, que connecta amb el ball, no pot entendre aquest cop de canell al guió (suposadament, un epíleg afegit per traslladar-ho a l’empoderament del segle XXI). Possiblement, aquesta mirada és la que denota que el text no ha fet el salt coherent i lúcid que pretenia.