La recuperació de la dramatúrgia catalana femenina per part del TNC, que va començar (tímidament) amb l’Epicentre Pioneres de Xavier Albertí, ha seguit amb muntatges com el força reeixit Vent de Garbí i una mica de por, de Maria Aurèlia Capmany, i ara prossegueix amb Marie la Roja de Rosa Maria Arquimbau. Obra de guerra estrenada el 1938, va dur-la a escena ni menys que la Companyia Vila-Daví, amb Maria Vila en el paper de Marie la Roja i Pius Daví en el de Jacques Dubois, galant de la trama i carceller de la presó on està tancada Marie, la reivindicativa protagonista.

Tot i que l’any 1938 Arquimbau ja havia estrenat dues obres amb la mateixa companyia —una curiositat: la seva germana, Concepció Arquimbau, n’era actriu i segurament va facilitar el contacte— va destacar, sobretot, en la seva faceta de reportera i prosista. Això es fa palès al subtítol de l’obra, Comèdia-reportatge en set quadres, que el muntatge del TNC elideix, i en un primer quadre on apareix una múrria periodista, avatar de l’autora, que s’infiltra a la presó amb una Leica amagada per fer fotos d’estranquis. Avesada a la crònica social, Arquimbau havia fet reportatges sobre centres com l’Asil del Port i la presó d’Amàlia, les notes dels quals, de fet, aprofita en la confecció de Marie la Roja.

La resta de la trama, a part de l’element polític que exigeix la circumstància de la guerra, és similar a la d’altres obres d’Arquimbau pel seu to lleuger, la trama vodevilesca i l’atenció a les relacions entre homes i dones a través del motlle de la comèdia d’embolics. Marie, la protagonista, és una obrera de fermes conviccions, que es troba tancada en una presó de dones, i al TNC interpreta una Carlota Olcina molt justa en el seu to fred i convençut. Contra la pròpia voluntat, Marie s’enamora de Jacques Dubois, un “castigador” que exerceix d’oficial de presons. Com apunten els noms, l’acció situa a França, a París: una localització que no té gaire pes a la trama i que, segons Julià Guillamon, permet, més que res, que “l’obra no es pugui llegir com una crítica a les presons de la República”. En aquest sentit, l’escenografia d’Alfonso Ferri Parres, una genèrica estructura metàl·lica de barrots i portes de cel·les que elimina el problema de les distintes localitzacions del text original, funciona molt bé.

Quins són els punts forts de l’obra d’Arquimbau? La frescor d’un estil desenfadat i la vocació costumista, que es plasma en el grup de dones preses, encarnades per un càsting desigual on dominen les veteranes –Mercè Arànega, Àntonia Jaume i Meritxell Huertas— i no està a l’alçada Alba Montaño, excel·lent en el cant però insuficient en l’actuació. Aquest grup, que inclou una artista de music-hall, assassines i mestresses de casa, funciona com un fris representatiu de la feminitat en les distintes edats i estrats socials, i els debats que manté sobre la moralitat o immoralitat de l’assassinat en defensa pròpia o l’exhibició del propi cos plantegen problemàtiques encara d’actualitat, i que a més tenen, com subratlla el muntatge, ressonàncies avant la lettre del feminisme abolicionista —el de les presons, no el de la prostitució.

Sens dubte, l’element del text que ha envellit pitjor és el seu component més melodramàtic i inversemblant: l’enamorament de Marie i Jacques, que culmina en un final de rosa cotó fluix. Ella primer s’hi resisteix i després s’hi rendeix, però amb la condició que ell, ambiciós trepador, renunciï a una feina al servei del sistema i visqui amb ella com un obrer més, cosa que Jacques accepta. Des de la perspectiva actual, que una dona d’ideals ferms accedeixi a la insistència d’un home jeràrquicament superior que encarna el poder repressor costa d’empassar, i ens recorda referents problemàtics com Il portiere di notte. Potser per això la directora Ester Villamor i el dramaturg Carles Mallol opten per aigualir el final amb una tènue al·lusió a un conflicte entre els amants que no s’acaba de concretar. Ni suc ni bruc: no es proposa un canvi de final que problematitzi la unió dels dos personatges, però tampoc no es deixa exactament igual, i la peça acaba amb una revolta de les preses incongruent —no queda clar com s’hi afegeix Marie— i a penes esbossada. El tot, rematat per una mena de coreografia amb vestuari fluorescent desproveïda de sentit dramatúrgic que espatlla el to de les escenes anteriors i deixa mal sabor de boca.

En definitiva, la recuperació d’Arquimbau, impulsada en els darrers anys per Comanegra i Julià Guillamon, autor de la detallista i amena biografia L’enigma Arquimbau, és un objectiu no només lloable sinó interessant, però, si es vol fer també en l’àmbit del teatre, caldrà posar-s’hi millor. (podeu llegir la crítica sencera a Red escénica).