El Teatre Lliure ha programat 14.4, convençut que agradaria perquè remou consciències. Certament, és així. Conèixer de primera mà una història de supervivència i superació és un trumfo assegurat. Que el text vingui signat per Juan Diego Botto i la direcció sigui de Sergio Peris-Mencheta afegeix valor a l’aposta. És cert que commou tant el públic militant com el menys contaminat de les innombrables peces que treballen les contradiccions de la migració. Ara, la peça deixa algunes incògnites que pot ser convenient reflexionar-hi.

Testimoni: Quan un muntatge es construeix sobre un testimoni, Ahmed Younoussi, que s’interpreta a ell mateix, que aprofita gravacions de quan s’expressava en castellà de ben remenut en un centre de menors pot semblar que es jugui amb un impúdic melodrama.

Teatre: Quan un muntatge es desplega a partir d’una fusteria teatral que converteix travessar els 14.4 quilòmetres de l’estret de Gibraltar en pel·lícula èpica, en una sort tipus unicorn o àngel de la guarda fa por que refredi la injustícia en una pel·li de dissabte a la tarda de final feliç i intranscendent.

Teràpia: Quan un espectacle delata molt clarament la vergonya del colonialisme (com si fos un pecat dels avis), la vergonya d’ignorar de la història (dels pares), la capacitat d’obviar (ara sí, dels espectadors) el cementiri de Gibraltar i les decisions polítiques d’una Europa democràtica fronteres endins ressona l’alarma de culpabilitzar el Poder i de deixar indemnes els espectadors bons i sensibles, maniqueu del discurs únic.

Tensió: Quan una interpretació manté la tensió del públic fent-la intervenir (i aquest s’hi sent mig obligat) hi ha l’alarma de l'”ara toca estar atent i evitar ser la diana, asseure’s cap avall com feia Ahmed a l’escola per passar desapercebut. El personatge és una mena de guia de museu que ens rep, des de la simpatia despistada perdent-se (aparentment) en anècdotes i digressions de la narració central.

Les quatre alarmes ressonen en aquest muntatge. Però una, sovint, desactiva l’altra. Perquè hi ha una història impactant, però només es percep l’agraïment commogut en la penúltima escena. Perquè el desplegament escènic té efectes espectaculars però sense emborratxar-se amb els vídeos. Perquè retreu la capacitat de mirar cap a una altra banda, però també és un cant a l’esperança, a ensenyar que també hi ha persones generoses i que la bondat tampoc allibera de les malalties precoces. Perquè els espectadors acabaran aplaudint drets tota l’entrega i desplegaments escènics.

Tot i això, l’obra no aconsegueix la proximitat de Meta, en què un noi explica el traspàs de l’estret en pastera confrontant-ho al repte esportiu de David Meca de travessar-lo nedant. Obviarà moltes de les opinions anònimes de les persones que conviuen amb els desembarcaments de Mos Maiorum. Es desentendrà de la metàfora d’El rey del Gurugú, el gos que malviu en els boscos on els migrants esperen fer el salt per sobre de les concertines. Oblida la responsabilitat de la premsa que retrata la migració avalada per la Natura (Birdie). 14.4 malda en un equilibri d’alquimista i es desentén de la proximitat més honesta.