• Skip to primary navigation
  • Skip to main content
recomana
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE
  • Home
  • /
  • 14.4
  • /
  • Un relat migratori en primera persona
CRÍTIQUES
Foto 14.4
Ana Prietofotoacademia1 445x444
PER: Ana Prieto Nadal
Per estremir Per transformar

VALORACIÓ

7

ANAR A FiTXA DE L’OBRA ENLLAÇ EXTERN

Un relat migratori en primera persona

Publicat el: 6 de març de 2025

CRÍTiCA: 14.4

14.4, que podeu veure al Teatre Lliure fins al 9 de març, és una nova proposta del tàndem format per Juan Diego Botto i Sergio Peris-Mencheta, que van fer història amb Un trozo invisible de este mundo (2012) i Una noche sin luna (2020). En el primer cas, incidien en les migracions i la repressió a partir de cinc peces breus de ficció perfectament versemblants i magníficament interpretades; en el segon, Botto es ficava a la pell de García Lorca. Aquest tercer muntatge reprèn temàticament la cruesa dels processos migratoris –tot i que la qüestió del feixisme també hi és latent– per centrar-se en la biografia d’Ahmed Younoussi, un actor de trenta-cinc anys que, quan en tenia nou, va travessar el pas de la frontera sud de l’estat espanyol sota un camió, després de viure durant molt de temps als carrers de Tànger i Ceuta. Botto i Peris-Mencheta són els coautors d’una dramatúrgia compartida amb l’intèrpret, que puja a escena per relatar-nos les seves vivències.

El títol de l’obra fa referència al nombre de quilòmetres que separen la costa del Marroc de la d’Espanya. Per a un africà que vol migrar a Europa, superar aquesta distància tan curta esdevé una empresa difícil que compromet i posa en risc la seva vida. La nova producció de Barco Pirata parteix de l’asimetria en la travessa –es veu molt diferent depenent de la banda de l’estret de Gibraltar des d’on s’aborda–, i no escatima en mitjans deliberadament pedagògics per fer-la palesa, ja siguin mapes, comparacions amb realitats properes o diapositives d’aquelles que anomenàvem transparències –ara resulten del tot vintage–. El format, dissenyat per funcionar tant amb públic adult com adolescent, pot molestar per l’obvietat d’alguns subratllats, però té el seu sentit. No només perquè som en el terreny del teatre documental de vocació didàctica, sinó perquè la qüestió de l’educació i la criança està fortament tematitzada.

A Younoussi la disciplina la hi van impartir a garrotades, tant a casa com a l’escola, i l’actor fa broma amb els viatges a l’espai exterior –tipus Space Oddity– que li havien procurat algunes pallisses: “He recibido hostias por encima de mis posibilidades”. És per culpa d’aquesta violència que, amb només cinc anys, va acabar vivint al carrer –cada dia endarreria una mica més l’hora de tornar a casa– i va conèixer la mendicitat. L’espectacle s’estructura en tres actes: “Ksar el Kebir” –el nom del seu poble natal–, “Babylon” –en referència a la cançó Clandestino, de Manu Chao– i “Europa” –el títol apareix escrit sobre una taca amb forma de península deformada i una reixa–. En aquest darrer tram refereix les seves aventures en terra espanyola, amb una menció especial per a Borja, el seu tutor, que l’intèrpret homenatja molt sentidament. D’altra banda, els salts temporals, habituals al llarg de tot el muntatge, fan evidents els contrastos entre les dures vicissituds a què el va enfrontar la misèria i l’absurd glamur que envolta el món del cinema i televisió. Com sabreu, Ahmed Younoussi s’ha fet un lloc com a actor en la indústria audiovisual, si bé ha de compaginar aquesta professió tan inestable amb altres feines. En aquest sentit, hi va haver un punt d’inflexió molt clar l’any 2009, en què per un cop d’atzar va acabar substituint un jove actor en el curt Metropolis Ferry (dir. Juan Gautier), sobre el maltractament de les autoritats portuàries a menors migrants, i va conèixer Sergio Peris-Mencheta. Aquest va aconseguir que tingués una beca d’interpretació a l’escola de Cristina Rota a Madrid, i ara, quinze anys més tard, compleix la promesa de dirigir-lo en escena perquè pugui parlar del seu periple.

L’actor du un vestit elegant, com si assistís a una gala; després es posarà diferents peces de roba, segons la circumstància que estigui narrant. En un primer moment, se’ns adreça fent-se passar pel regidor del teatre i ens insta a apagar els mòbils. El seu to és molt proper i aconsegueix una complicitat immediata amb el públic, que li segueix el joc. Queda clar que la voluntat és explicar un relat de vida que ens commogui, ens ensenyi coses i ens faci riure, tot alhora. Com apuntàvem al principi, la dramatúrgia també ofereix un vessant didàctic: l’intèrpret proporciona moltes dades i ens adreça preguntes de cultura general –al·legant, no sense ironia, que devem conèixer les respostes, atès que som gent que estima la cultura–. Com qui no vol la cosa, ens mostra diferents cares de la brutalitat colonial a l’Àfrica i denuncia les actuals polítiques europees de migració –la nefasta gestió de l’agència Frontex, el finançament de faccions que intercepten i exploten els migrants–, així com l’espoli ininterromput de matèries primeres i la indiferència cap als milers de persones mortes al Mediterrani. D’aquesta manera combina la part testimonial amb la lliçó geopolítica. A vegades fa servir metàfores o expressions populars que poden resultar banalitzadores: per exemple, quan diu que Espanya “fa la cobra” a Àfrica, i mostra el petó impossible de les dues puntes, Cires i Tarifa, sobre el mapa.

Amb un carisma inqüestionable, Younoussi sap crear un clima d’intimitat que ens fa més receptius a la seva travessa vital. Es crea un corrent de simpatia gairebé immediat amb l’intèrpret, que no para de moure coses i accionar ressorts dins un dispositiu escenogràfic de caràcter marcadament artesanal. L’espai dissenyat per Alessio Meloni consisteix en un empostissat de fusta ple de trapes i compartiments secrets que oculten elements diversos. L’actor interactua amb objectes que han estat importants a la seva vida, com la pilota de futbol o el mitjó xopat de dissolvent. El caràcter rudimentari dels titelles –cartó, penja-robes, etc.– amb què recrea en escena els altres personatges està en consonància amb la precarietat que és al cor de la peripècia; a més, aquest desplegament efímer d’objectes amb usos metafòrics sorprenents –com les sabates amb què evoca els peixos bruts que pescava al port per revendre’ls després; o els feixos de bitllets que li permeten escenificar una fantasia de prosperitat– té la virtut de remarcar el caràcter imprevisible del teatre, un lloc on tot pot passar –com al carrer, tal com ell mateix afirma–. Les projeccions d’Ezequiel Romero –pintures de tons blaus, fotos i paisatges en moviment– serveixen tant per contextualitzar els diversos escenaris i situacions com per traslladar els estats anímics del protagonista.

Ahmed Younoussi explica la seva història sense escarafalls i amb un to emotiu, gairebé alegre. Ens dona detalls concrets de la seva odissea, però no baixa al pou del dolor, no s’hi recrea: si ha de convertir la seva vida en un relat, com a mínim que convidi a l’autosuperació i a l’esperança. Per això, posa l’èmfasi en les actituds de solidaritat de persones que van ajudar-lo a tirar endavant: els amics del port de Tànger, la dona de Ceuta que li donava cistells de menjar, les noies de Barbate que el van allotjar un dia a casa seva. Lluny d’actitud tràgiques o fatalistes, opta per desdramatitzar la narració; només al final, quan ens demana revisar els nostres prejudicis envers els nens com el que ell va ser, es trenca. Som davant una dramatúrgia del testimoniatge –una mena de conferència performativa amb recursos teatrals de la vella escola– en què l’actor-expert s’erigeix en representant d’altres víctimes d’un sistema atroç. Seria ideal que aquesta proposta pogués veure’s en tota mena d’espais, amb públics ben variats i no convençuts d’entrada. Perquè realment sacseja.

 

Crítica publicada a Núvol el 28 de febrer de 2025

Ahmed Younoussi explica la seva història sense escarafalls i amb un to emotiu, gairebé alegre. Ens dona detalls concrets de la seva odissea, però no baixa al pou del dolor, no s’hi recrea: si ha de convertir la seva vida en un relat, com a mínim que convidi a l’autosuperació i a l’esperança

CRÍTIQUES RELACIONADES / 14.4

TÍTOL CRÍTiCA: Quan l’escenari emociona i ens qüestiona

PER: Manuel Pérez i Muñoz
Manuelperezimunoz2 756x756

Per abraçar

VALORACiÓ

7

LLEGiR MÉS

TÍTOL CRÍTiCA: Pòquer de T

PER: Jordi Bordes
Jb Defi

Per estremir

Per transformar

VALORACiÓ

7

LLEGiR MÉS

NEWSLETTER


SUBSCRIU-TE
recomana
E-mail: [email protected]

Amb el suport de

  • x
  • instagram
  • facebook
  • youtube
  • spotify
  • tiktok
  • tiktok

Avís legal Cookies Privacitat