Que Rosa Renom és una actriu descomunal és quelcom que sabíem des de fa molt de temps. Però qui encara no ho hagi descobert, té ara l’oportunitat de fer-ho d’una vegada per totes ( ja estava trigant massa) tot gaudint de la sensacional interpretació que ens ofereix convertida en majordoma de la mà de Josep Maria Miró . Ella és la memorable protagonista del segon lliurament d’una trilogia de monòlegs a la qual l’autor d’aquell altre magnífic text que és “El principi d’Arquimedes” ,ara recuperat per l’Espai Texas, li ha posat el nom de “Trilogia de l’epifania”.

La primera epifania tenia el rostre d’un no menys descomunal Pere Arquillué que , sota la llum d’un únic focus instal·lat a les altures per Xavier Albertí (en aquell cas, director també de l’obra) , mudava sis cops de pell i de personatge per tal de mostrar-nos des d’un entorn rural tota la violència que es pot desencadenar quan esclata el desig reprimit per la comunitat; el desig que provoca “El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc”. I quan la bellesa fa mal perquè li obre la porta al desig reprimit i aquesta obertura es transforma en una epifania , la bellesa corre el risc d’acabar convertida en el més bonic dels cadàvers.

En aquell cas ,la fosca sobrietat de l’espai escènic només es veia lleugerament alterada per la presencia d’un teló que venia a recordar-nos de forma misteriosa la teatralitat de tot plegat. Però al Heartbreak Hotel ni hi caben els telons, ni ningú els troba a faltar. Aquest cop, és el mateix Miró qui dirigeix el seu text. I encara que Albertí segueixi sent gràcies a la seva notable il·luminació el responsable de crear tenses atmosferes i intensos contrastos entre les zones fosques que dominen l’espai i els dramàtics punt de llum que van puntuant el recorregut de la majordoma, aquest íntim lloc se’ns apareix aquesta vegada mostrant la seva completa nuesa .

Des d’aquesta nuesa farà la seva aparició una dona que gairebé tres dècades després d’haver abandonat la invisible i acomodada llar ubicada a una gran ciutat que havia compartit amb marit i fill, i d’haver-ho fet donant-li fins i tot l’esquena a allò que sembla inversemblant poder donar-li l’esquena, ara retorna al seu antic domicili . Diuen que els criminals sempre tornen al lloc on van cometre els seus crims. Però potser també les víctimes estan sempre condemnades a tornar al lloc on van ser reduïdes a la condició de víctimes. On van assumir aquest paper que fins i tot et pot costar un ull de la cara, fins que es van dir prou a elles mateixes i van donar un rotund cop de porta. On van ser utilitzades pels corruptes que, amb la seva corruptela , també van acabar introduint en elles el germen de la corrupció. La majordoma , més endavant, ho acabarà reconeixent sense embuts: també ella s’ha acabat convertint en un ésser corrupte.

Però igual com és diu que els criminals tornen sempre al lloc del crim, s’acostuma a dir alhora que les persones ensopeguem sempre amb la mateixa pedra. Tot i que potser ho podem dir donant-li la volta a l’esquema. Potser és la pedra, la pedra de l’abusador que va adoptant diferents disfresses per seguir abusant de tu , la pedra que implica haver assumit el rol de víctima i com a tal haver assumit alhora una mena d’estigma que et porta a la repetició , la que et va a buscar pel camí un i altre cop . Per tal que un i altre cop tornis als llocs que vas abandonar encara que et trobis molt lluny d’ells. Per tal que t’acabis movent en cercle i acabis d’alguna manera tornant sempre al passat , abans de fer aquest retorn físic al passat amb qual comença l’obra. Fugint de l’infern urbanita, et pots acabar trobant per les contrades rurals davant del cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc. I aquest cos, té forma de mossèn. Els mossens, com és ben sabut , necessiten des de sempre majordomes que estiguin disponibles i al seu servei les vint-i-quatre hores del dia i de la nit. I el cercle et torna a encerclar sense que ni te n’adonis, quan ja has estat abans al servei dels altres.

No vull donar més pistes; potser fins i tot ja n’hi donat masses. Però el text de Miró tampoc no triga molt en oferir-les , per tal d’anar traçant hàbils paral·lelismes , mentre va alhora construint un personatge amb tantes arestes ( cal insistir: Renom les domina totes) que la seva complexitat se’ns fa constantment palesa. La víctima pot adoptar pe moments una cruel aparença, el dolor íntim pot quedar maquillat darrera d’una freda màscara ,el desig sense pal·liatius pot portar a que ara es jugui amb el desig dels altres per fer-los caure en paranys que no tenen perdó de Déu; fins i tot encara que a l’escenari hi tinguem un mossèn que pot administrar el perdó mitjançant la confessió. I la víctima pot ser alhora protectora i botxí, com venen a demostrar les dues representants de la fauna ( una daina i una goseta ) destinades a exercir en el text un paper carregat de simbolisme.

I per cert que , un cop més, el món rural ensenya també aquí les urpes. Com ho fa la mateixa natura, en un moment digne d’haver-se escapat de les pàgines de “Blackwater”, la cèlebre novel·la de Michael McDowell escrita fa quatre dècades i convertida ara en fenomen literari; a mi em va venir al cap quan Miró decideix atorgar-li a l’aigua un paper tan fonamental i terrible com el que juga en aquella saga. Aigües turbulentes a banda, el cert és que Miró construeix un text potent al voltant d’un personatge que, de forma puntual i sembla ser que per pura casualitat , et fa pensar també en el sacsejador cas Pelicot.

De vegades, aquest molt bon text ple sovint d’excel·lència pot semblar també un text que intenta assolir l’exuberant riquesa polifònica de l’anterior monòleg però es queda a certa distància d’arribar a aquell cim. Potser perquè algun mecanisme el veus un xic forçat, alguna metàfora pot semblar massa evident, i algun efecte dramàtic pot semblar que es situa al llindar de l’efectisme; al llindar d’aquell cop de puny tràgic destinat a deixar l’espectador ben colpejat quan arriba l’hora que la majordoma surti per la mateixa porta per la qual ha entrat. Es tracta, en qualsevol cas, d’apreciacions menors que no li resten res a la qualitat del text, i a l’encert amb el qual està dirigit. I que no signifiquen res, quan la mil·limètricament mesurada veu de Renom ho carrega tot de significació.