La majordoma és la segona entrega del Tríptic de l’epifania, de Josep Maria Miró. La va precedir El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc (XLV Premi Born i Premi Nacional de Literatura Dramàtica 2022), on Pere Arquillué feia un autèntic recital, en assumir les veus corresponents a set habitants d’un poble on es va assassinar la bellesa. Aquí és Rosa Renom l’actriu que entoma el repte i realitza una autèntica proesa interpretativa. La seva majordoma és una de sola, però conté multituds, en virtut de les successives metamorfosis i aprenentatges que va fent i que incorpora. La seva epifania té lloc al Heartbreak Hotel, espai idoni per a la revelació de la paraula i el treball actoral en tota la seva nuesa.

L’actriu emergeix de la més absoluta foscor, entre un fum espès i sòbriament vestida de negre per Albert Pascual. La il·luminació, a càrrec de Xavier Albertí, subratlla el misteri i prepara per a la metafísica. A la casa on torna després de vint-i-set anys, la dona parla situada en un espai de trànsit, un llindar des d’on mira tant la vida que hi va tenir a dins –de fet, s’adreça al seu exmarit– com les vides de fora, les que van venir després, en qualitat de majordoma i, més tard, amazona –o ventada, temporal, calamarsa–, l’última en rapte de profecia. Es remunta al dia en què va marxar després d’una terrible agressió, en un context d’abusos continuats en què plana l’ombra del cas Pelicot –“Em vas regalar a tothom”–, i va més enllà, alternant el relat amb observacions sobre la situació actual. Hi ha la voluntat d’explicar una història –amb cèrvids que ressusciten i apostolats sexuals–, perquè ara és missatgera, pròdiga en revelacions: “Tenia la llengua d’espines i el paladar de ciment i des que vaig escapar-me del teu costat m’hi ha florit farigola, romaní, ginesta i espígol”.

Lliurada a la seva sort, com una daina atropellada, i construïda contra tota convenció, aquesta majordoma és una dona ferida que es torna perillosa i acaba esdevenint emissària i executora d’una justícia divina o poètica, llargament posposada. Al bell mig de la carretera i de la nit, li va sortir a l’encontre un mossèn de bellesa estremidora, subversiva: “Pots creure’t que encara tremolo? La bellesa i la paraula, quan és ben dita, mouen el món”. Si a El cos més bonic, el noi assassinat –es deia Albert, com el fill abandonat per la nostra protagonista– feia pensar en el torbador, sensual visitant del Teorema pasolinià, aquí és la dona –la serventa, la perpètua suplent, plagiada i profanable– qui s’enllita amb mig poble per complaure el capellà i acréixer els seus jocs de poder, amb la confessió –la intimitat, la culpa, la penitència– com a moneda de canvi. I en aquest donar-se a qui la vulgui, subjugada en nom de l’amor, consisteix el seu evangeli, herètic i dissident. Com diu Laurent Gallardo en aquest article sobre el teatre de Josep Maria Miró, no hi ha res més epifànic que la bellesa d’un cos indòcil, emancipat del règim disciplinari.

El relat és ric en símbols, esdeveniments i processos amb un sentit obert, no delimitat, dins una cosmovisió marcada per imatges bíbliques, com el somni del colibrí o la “pedregada que escup granotes i llagostes”. D’altra banda, aquest mossèn podria ser una versió actualitzada del pastor de Solitud, igual com en Cabretes podria ser-ho de l’Ànima, en una ruralia feréstega i mítica on “els homes semblen fets d’un altre gènero” i ella esdevé “escolana, notària, tresorera de la culpa”, aranya teixidora de la corrupció i d’un retorçat activisme. Nèmesi o arcàngel, el seu darrer avatar anuncia la fi de la impunitat per als qui tenen com a única ideologia el profit personal –per als qui peguen més fort i es queden amb les millors cases i càrrecs, com deia un personatge d’El cos més bonic–. Però també és compassiva, aquesta majordoma sense por, a qui la saviesa li ve del dolor que se li ha arrapat com una segona pell.

Parlem de la interpretació de Rosa Renom. Miró deixa molt clar que no vol establir una condició realista entre personatge i intèrpret. Cap element caracteritza la majordoma quant a vestuari; ni tan sols du el pegat que tant la defineix –remet a la ferida que funciona com a punt d’inflexió i fugida–. El gest de l’actriu és contingut; la dicció, nítida i carismàtica. Persevera en l’estatisme, i està immensa. Posseïda per una força insòlita, estranya vehemència, tensa la seva veritat al bell mig de l’artifici. Mèdium i presència plena, sembla una dona diferent –com si acollís diferents naturaleses i faccions– a mesura que travessa passatges o estadis, de l’evocació a l’ambigua promesa apocalíptica. No hi falten, tampoc, repunts de comicitat en el canvi brusc cap a la ironia o la brutalitat impensada. És un autèntic luxe veure com la Renom transita aquest text de gran volada literària.

Crítica publicada a Núvol el 5 de febrer de 2025