Judy Garland no ho sabia , quan ens cantava “Over the Rainbow” abans d’emprendre el  seu viatge cap el país d’Oz i descobrir que l’idealitzat  màgic que el governa no és altre cosa que un impostor  un xic insegur d’ell mateix . I tampoc ho sabien els clients habituals  del bar gai de Nova York Stonewall que el 28 de juny del 1969 es van reunir per retre-li festiu homenatge pòstum a la gran Judy el dia després del seu funeral , i van acabar protagonitzant una revolta destinada a convertir-se en fita històrica del moviment LGTBIQ+. Però, tal  i com ens descobreixen Roberto G. Alonso i Jordi Cornudella en aquest notable  espectacle ara feliçment recuperat , a l’altra banda de l’Arc de Sant Martí et pots acabar trobant ni més ni menys que la nostra venerada Rosa d’Abril, la Morena de la Serra  a la qual honorem cada cop que cantem el Virolai.

Sí, senyores i senyores: la Alonso, la Cornudella (tan reivindicativament catalana, ella) i la Mirò (aquesta Josep Maria que no es talla un pèl a l’hora d’aprofitar l’avinentesa i fer publicitat d’una altra obra seva, “La majordoma”, que ara mateix es representa al rigolià Heartbreak Hotel)  tenen la gosadia d’oferir-nos una mena de mini- medley musical que s’inicia al camí de rajoles grogues i culmina entre les muntanyes de Montserrat. I que m’obre un dubte que espero no em costi l’excomunió: i si la divina protectora de les catalanes terres ,fos en realitat també una travesti?

Al cap i a la fi, aquesta gresca transvestida al llarg de la qual la Roberto  recorre els camins de l’autoficicó de la mà de la Josep Maria ,es mostra ben disposada a treure de l’armari un grapat de catalanes universals d’allò ben il·lustres que potser cal que comencem a mirar-nos amb altres ulls; ja m’enteneu . I com us deia abans , en això ajuda molt tenir al piano o bufant el clarinet el nostrat  Jordi  que li posa a tot plegat una carnalitat juganera tan rotunda com les seves habilitats musicals. I que demostra ser molt més que el  partenaire passiu (com a mínim a nivell escènic, Cornudella no en té res de passiu ) que de vegades et trobes en molts espectacles unipersonals amb individual acompanyament musical inclòs.

He parlat abans de feliç recuperació d’un espectacle que , quan es va estrenar l’estiu del 2023 inclòs a la programació del Festival Grec, ho va fer al millor dels llocs imaginables, però de la pitjor manera possible. Abans ha sortit a col·lació la revolta de Stonewall. Doncs cal recordar que per aquell mateix 1969 i durant molts anys posteriors, estava vigent a Espanya una “ley de vagos y maleantes” que, si eres gai, i ja no  diguem si anaves transvestit per la vida, et podia  suposar que els teus ossos acabessin tancats a la cel·la d’una presó com ara la barcelonina Modelo.

Allà , entre aquelles parets plenes d’infàmia , es va presentar per primer cop aquest espectacle que, dins d’aquell espai, agafava una dimensió reivindicativa d’una intensitat potencialment ben dramàtica. Però que alhora, no podia reunir llavors ni les condicions tècniques ni les suficients hores d’assaig a l’espai de representació com per poder gaudir com calia d’ella. Ara, sí. Ara l’autoficicó de Roberto G. Alonso convertida alhora en distés mirall en el  qual queden reflectides tantes altres gens fictícies existències transvestides , brilla com ho ha de fer la més llampant purpurina.

I aquesta brillantor plena d’humor i música que ens convida a totes plegades a buscar l’ésser transvestit que portem dins, té alhora l’encert de fer confluir l’autoficcionada memòria personal  de la gran Roberto G. Alonso amb el ben merescut homenatge a les glorioses personalitats transvestides d’altres generacions que van deixar petjada al nostre món de l’espectacle… però que ara corren el perill de convertir-se en memòria del tot diluïda. I també té l’encert de recordar-nos que encara que estigui derogada la “ley de vagos y malenates”, segueix sense estar derogat el perill que qualsevol ciutadà atacat de malaltís masclisme et trenqui la cara perquè la troba massa transvestida : d’això en sap també molt Robert G. Alonso.

En qualsevol cas, aquest espectacle,  per molt reivindicatiu que sigui, no li cedeix ni un pam a les lamentacions: aquí , totes , tots i totis  hem vingut per tal de gaudir a fons de la gresca, retre-li alegre tribut al grapat de personatges emblemàtics que, sovint sense ni pretendre-ho, li estaven obrint pas a l’alliberació, i lliurar-nos a un exercici de transvestisme col·lectiu que ni tan sols requereix maquillar-se i canviar-se de roba: això no és una festa de disfresses sinó quelcom molt més profund i radical.